Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Eduardo Mendoza rep amb humor el Premi Cervantes 2017

El novel·lista repassa en el seu discurs les seves diferents lectures d''El Quixot’

L’autor recorda els amics que li han donat suport en la seva carrera d’escriptor

Eduardo Mendoza, dijous a la Universitat d'Alcalá de Henares.
Eduardo Mendoza, dijous a la Universitat d'Alcalá de Henares.
Alcalá de Henares

Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) és l’escriptor seriós més divertit de la literatura espanyola i un home a qui no se l’ha sentit mai dir un tòpic. Per això hi havia tanta expectació entorn del discurs que havia de pronunciar aquest dijous a Alcalá de Henares, durant la cerimònia de lliurament del Premi Cervantes. Mendoza —que a l’entrada de la universitat ha dit que havia portat la família perquè el critiquessin i els amics perquè l’ovacionessin— no ha defraudat. Després de la benhumorada presentació biogràfica del Ministre d’Educació, Cultura i Esport, Íñigo Méndez de Vigo, amb la medalla que li acabava de penjar al coll el Rei i després d’un sospir sonor, l’autor de La ciutat dels prodigis ha arrencat dient que es troba en una posició “envejable per a tot el món” menys per a ell mateix. Mentre els presents al paranimf es preguntaven si ho deia pel premi o pel púlpit barroc des del qual parlava, l’escriptor s’ha disposat a recordar les quatre vegades que ha llegit El Quixot de cap a peus.

La primera, ha dit, va ser per obligació del Germà Anselmo, en el curs preuniversitari 1959-1960, anys d’encens i plom segons Juan Marsé en els quals “la pomposa abstracció que avui anomenem Humanitats es deia humilment Curs de Llengua i Literatura”. “D’això”, ha dit, “fa molt de temps i el meu amic Francisco Rico encara no tenia l’edat de la raó”. Malgrat els prejudicis que la seva generació tenia contra un heroi omnipresent en cendrers i pitjapapers i convertit pel franquisme en arquetip de la raça, Mendoza va acabar rendit a l’encant de l’estil de Cervantes. Res estrany en algú que volia escriure malgrat que no sabia com ni sobre què. “Les vocacions primerenques”, ha aclarit, “són arbres amb moltes fulles, poc tronc i cap arrel”.

La segona vegada que es va apropar a El Quixot, Mendoza era, ha apuntat, “el que en temps de Cervantes es deia batxiller, potser un llicenciat, el que avui s’anomena un jove qualificat, i el que en totes les èpoques s’ha anomenat un babau”. Aquesta vegada no va ser el llenguatge sinó el personatge el que el va atreure de la novel·la. A l’instant es va identificar amb el Cavaller de la Trista Figura com un ésser d’“idealisme desencaminat”. “Un heroi èpic”, ha dit, “es converteix en un corcó quan ja ha fet el que havia de fer. En canvi, un heroi tràgic no deixa mai de ser un heroi, perquè és un heroi que s’equivoca. I en això a El Quixot, igual que a mi, no ens guanyava ningú”.

Quan es va llançar a la tercera lectura, Mendoza ja era un escriptor de cert èxit i “el que el nostre codi civil anomena un bon pare de família”. Això primer ho era, ha dit, gràcies al suport del seu “editor vitalici” i “amic incondicional”, Pere Gimferrer, poeta que exerceix a les oficines de Seix Barral, i de Carmen Balcells, la seva agent, “l’absència de la qual entela l’alegria d’aquest acte”, ha afegit. Si en la tercera lectura va ser l’humor el que va captivar l’autor de Sin noticias de Gurb, en la quarta, feta fa uns mesos a propòsit del premi que aquest dijous l’ha portat a Alcalá, la pregunta que el va assaltar va ser senzilla: està boig el Quixot? Resposta: sí. “La meva conclusió és que el Quixot està realment boig, però sap que ho està, i també sap que els altres són assenyats i, en conseqüència, li deixaran fer qualsevol disbarat que li passi pel cap”, ha dit. I ha afegit: “És just el contrari del que em passa a mi. Jo crec que sóc un model de sensatesa i crec que els altres estan com un llum, i per aquesta raó visc perplex, atemorit i descontent de com va el món.”

Acabat el repàs de les seves lectures cervantines, Eduardo Mendoza s’ha referit, sense alarmismes, al “canvi radical” que afecta la cultura: “La tecnologia ha canviat el suport de la famosa pàgina en blanc, però no ha eliminat el terror que suscita ni l’esforç que fa falta per emprendre-la”. També ha al·ludit a la funció de la ficció —“no donar notícia d’uns fets, sinó donar vida al que, d’una altra manera, acabaria convertit en una simple dada”— abans de recordar que actes com el de la universitat d’Alcalá comporten per al premiat un risc invers al que va córrer el Quixot: “Creure’s protagonista d’un relat més bonic que la realitat”. Després ha promès “fer tot el possible perquè això no passi” i s’ha acomiadat anunciat que continuarà sent el que ha estat sempre: “Eduardo Mendoza, de professió, mestressa de casa”.

MÉS INFORMACIÓ