Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Teatre

Saara Turunen: “Les coses van millor amb bigoti”

La dramaturga finlandesa ofereix a ‘Broken Heart Story’ una visió irònica del masclisme

Saara Turunen a l'escenari de la Villarroel.
Saara Turunen a l'escenari de la Villarroel.

A Finlàndia, mite de l'educació paritària, exemplar i avançada, “les coses van millor amb bigoti”. És una de les conclusions a les quals arriba la dramaturga finlandesa Saara Turunen, nascuda el 1981, que ha escrit i dirigeix Broken Heart Story (fins a l'1 de maig a la sala Villarroel de Barcelona). “L'art està tan masculinitzat que és millor afrontar-lo des del costat dels homes, així de clar”, sentencia la dramaturga.

L'obra, que representa la companyia La Peleona, aporta una visió irònica sobre les pressions que pateix una escriptora per expressar-se lliurement en el seu treball i que la porten a posar-se un simbòlic bigoti per aparentar ser un home. La seva ànima és Alma, la dona-dona, la dona tradicional, la dona que sospira per conquistar un home. “He vist que a Espanya el problema del masclisme està molt present”, diu Turunen. “I es té la idea que a Finlàndia, on hi ha una paritat exemplar i una educació igualitària, ho tenim solucionat. Però és un fals consol. Perquè no som prop de la igualtat. Al meu país, qui cuida els nens petits i la gent gran també són les dones. No ens enganyem”.

La dramaturga és taxativa en una cosa: “Sempre que puc, dirigeixo les meves pròpies obres”, diu, sense oblidar que Alícia Gorina va dirigir al Teatre del Raval i a la Beckett la seva obra Puputyttö (La chica conejita), un altre al·legat en defensa de la dona. “Escriure és un acte molt solitari. En dirigir, en canvi, treballes amb molta gent i això és bo perquè els actors aporten canvis interessants. També és veritat que m'agrada manar, i una directora mana molt”, reconeix rient. Tot i que les seves obres estan escrites meticulosament, al mil·límetre, podríem dir, sempre estan obertes a canvis. “Una obra de teatre escrita ha de ser intel·ligible per si sola, però representar-la és mostrar-la com un la veu”.

Riures en l’escriptura

Aquesta obra es va estrenar el 2011 a Hèlsinki, “on hi ha molts més recursos per a la cultura que aquí”. No obstant això, la versió en castellà (que es va estrenar l'any passat a la sala Atrium de Barcelona) ha superat aquest inconvenient “gràcies a la feina solidària de la companyia”. Turunen adverteix que no es tracta del ja gastat argument que la crisi afavoreix la creació: “Jo no crec que de la misèria surti res de bo”.

L'argument de la seva obra pot portar a pensar en una història autobiogràfica. Ho és, però només superficialment: “Busco idees en la meva vida quotidiana, però són purament material, com qualsevol element de l'escenari. El que interessa és el fons de la qüestió de la qual es parla”. Es refereix Turunen al fet que el teatre és un instrument de crítica social? “Ho ha de ser”, respon, “ha d'explicar coses importants, però no només això. El teatre també és art, bellesa, sentiment i ha de donar peu a la imaginació”.

L'humor és un altre element clau en la dramatúrgia de l'autora finlandesa. “M'alegra quan algú em diu que ha rigut llegint o veient una obra meva. De fet, si ric mentre l'escric, sé que soc en el bon camí”. Sovint, tractar certs temes, com el feminisme, requereix acceptar amb ironia certes veritats: “Les coses miserables fan més gràcia”, diu la dramaturga.

Malgrat tot, Turunen no sent que sigui la veu de la seva generació, com ha estat etiquetada sovint. “Crec que el que realment influeix no és la generació de cadascú, sinó les diferències de gènere i de classe”. Potser per això, l'autora s'ha plantejat moltes vegades posar-se aquest bigoti simbòlic per contestar moltes preguntes. “Però el més important és adonar-se que cal respondre-les com a persona, no com a home o com a dona”, sentencia.