La joia d’explicar mentides

L'arbre de les mentides

Frances Hardinge

Traducció d’Albert Torrescasana; Il·lustracions de Chris Riddell

Bambú
484 pàg. 12,90 euros

Un llibre que arriba amb la inscripció, a la coberta, d’haver rebut el premi Costa, als lectors d’aquí segurament no els dirà res. Quan se sap, però, que aquest guardó s’atorga, a la Gran Bretanya, al millor llibre de l’any, es comença a mirar-lo diferent. Si a més a més se sap que el 2015 fou per a una obra infantil / juvenil i que això no es produïa des del 2001, quan se li atorgà a El llargavistes d’ambre (tercer volum de La matèria obscura) de Phillip Pullman, ja sap un que es troba davant d’una obra cabdal: L’arbre de les mentides, de Frances Hardinge.

Aquesta és la setena novel·la de Hardinge (Brighton, 1973) i la primera traduïda al català. L’autora acostuma a portar un barret negre i a vestir roba antiga, uns hàbits que lliguen de ple amb l’atmosfera gòtica que embolcalla la novel·la, hereva dels grans clàssics de la brillant tradició literària anglesa. Ambientada a la segona meitat del XIX, l’Arbre de les mentides és una obra per a lectors joves i adults. També per a infants bregats en el noble art de la lectura.

La novel·la és complexa, però la complexitat no va en detriment de la seva qualitat i atractiu, ans al contrari: és la punta de l’iceberg d’una obra trepidant, carregada de misteri, farcida de crims i habitada per fantasmes.

L’inici del mateix pot, en un primer moment, tirar al lector un pèl enrere, pel seu estil barroc i la seva adjectivació també un pèl excessiva, però un cop avesats al llenguatge frondós, la consecució dels fets s‘acaba emporant per endavant a qualsevol que tingui la mínima predisposició i força de voluntat per aguantar el noble repte.

La protagonista de l’obra és la Faith, una noia inquieta i racional que no es creu el presumpte suïcidi del seu pare, un clergue-naturalista que ha hagut de fugir acusat de farsant, amb la família a coll, a una illa fosca i esquerpa en mans d’unes famílies benestants que ho controlen tot. El suïcidi no permet que, a l’illa, el pare sigui enterrat en lloc sagrat.

Abans que sigui massa tard, la Faith lluita contra l’adversitat de ser noia (“Les noies si no són bones, no són res”, li deia el pare) i contra l’animadversió dels habitants de l’illa per esbrinar la mort del pare. A mida que investiga, descobreix la joia de la corona, l’arbre de les mentides, un espècimen que amagava el seu pare i que, per créixer, necessita que el seu cuidador escampi mentides, subtilment. La Faith ho farà, per buscar l’error dels possibles assassins. Aquest fet contamina i capgira l’actitud dels personatges i de la societat sencera de l’illa. “Estava descobrint que una mentida era com un foc”, diu en un moment donat, i veure com aquest s’escampa és un dels atractius de l'obra.

L’autora gestiona amb habilitat un munt de personatges, amb profunditat els principals i secundaris, amb més superficialitat els llunyans, i crea amb minuciositat d’orfebre una atmosfera tèrbola que va gangrenant la societat i que la converteix en un veritable camp de batalla. Sense cap mena de dubte, una recomenació necessària.

Podries

Joana Raspall

Il·lustracions d’Ignasi Blanch Takatuka

28 pàgines. 15 euros

Podries és una poesia editada el 1998 al llibre Com el plomissol (La Galera). Aleshores, l’autora encara era força desconeguda. D’ella se’n parlà bastament a prop de complir cent anys, i es començà a valorar una poesia que, amb paraules i estructures senzilles, definia l’entorn i les principals emocions de les persones.

Podries és una de les poesies de Raspall que s’ha fet més popular perquè defineix el món actual com a barreja de persones de cultures diverses i dona un missatge potent de comprensió i solidaritat entre elles. L’il·lustrador Ignasi Blanch l’ha convertit en un àlbum il·lustrat, i amb figures d’infants aparentment simples i colors clars i nets, li dona una projecció més gran de la que el poema ja tenia. A la vegada, Barcanova fa una edició renovada del primer poemari de l’autora: Petits poemes per a nois i noies.

El poble dorment

Rébecca Dautremer

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Baula

64 pàgines, 21,50 euros

Des que el 2008 es va publicar Princeses oblidades o desconegudes, les imatges de la il·lustradora francesa Rébecca Dautremer s’han fet virals i universals, i cada nou llibre seu també s’ha editat puntualment a Catalunya. Si el lector s’atura en alguns d’ells, s’adona que, a cada nova entrega, fa un pas endavant, tot plantejant reptes nous.

A El poble dorment presenta un seguit d’il·lustracions en color, a pàgina sencera i a doble pàgina, dels personatges i elements d’un poble que, per un encanteri, ha quedat adormit durant cent anys. Dos personatges esbossats a llapis passegen pels espais en blanc, tot observant les imatges en color i fent de fil conductor de la història. Un petit gest d’ambdós donarà a la història un enginyós final.

Una atractiva combinació que realça el virtuosisme de les il·lustracions de Dautremer.

La immortal / La inmortal

Ricard Ruiz Garzón

Il·lustracions de Maite Gurrutxaga

Traducció de Maria Llopis

Edebé

194 pàg. 8,95 euros

Després d’assolir el Premi Ramon Muntaner amb Herba negra —amb Salvador Macip—, Ricard Ruiz guanyava el premi Edebé amb La Immortal, una novel·la ambiciosa on s’entrecreuen diverses històries personals i el joc dels escacs. Entre les històries, la de la protagonista, la Júlia, que, amb el seu avi, va sovint a un parc de Ginebra a jugar a escacs en un tauler gegant. Entre els contrincants, un home iranià expert en el joc. Coneixerem la complicada vida de la Júlia i patirem per la vida de Mr. Aliyat, refugiat sense papers. L’entramat de la novel·la és força enginyós. Hi tenen molta importància els personatges secundaris, i, és clar, els escacs, que esdevenen una metàfora de les vicissituds de la vida.

Ruiz Garzón mostra una enorme destresa a l’hora de mantenir l’equilibri entre els temes i aconseguir que l’obra arribi amb aparent senzillesa al lector.

Els meus primers haikús / Bona nit, Lluna

Núria Albertí Il·lustracions de Mercè Galí

El Cep i la Nansa

16 pàg. 9 / 12 euros

Olivia és el nom d’una nova col·lecció de “llibres sensibles i poètics per als més petits”, que l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa estrena per acostar la paraula i la música als més caganius.

Editats amb fulls de cartró, els dos primers títols són de les mateixes autores: Núria Albertí, personate de llarg recorregut en l’àmbit poètic i musical per a infants, i Mercè Galí, la il·lustradora més especialitzada i més precisa en reculls de poemes dels que avui es belluguen pel sector.

Els meus primers haikús és un recull de set propostes relacionades amb accions habituals dels més petits. Són brillants descripcions a les quals la il·lustració ajuda a arribar als lectors. Bona nit, Lluna, per la seva banda, són set cançonetes de bressol que el lector, a més de llegir-les i admirar-les, se’n pot descarregar la música amb un codi QR. Modernitat al servei de la bona tradició.