Angoixa des de l’infinit
'Els estranys' és menys una novel·la de la guerra carlina que l’autoritat d’una veu que narra una 'drôle de guerre'
ELS ESTRANYS
Raül Garrigasait
Edicions de 1984
186 pàgines
17,50 euros
L’any 1837, un aristòcrata prussià, el protagonista d’Els estranys, s’uneix als tradicionalistes de la primera guerra carlina, però l’absència de calma que experimenta d’ençà que arriba a Solsona no és deguda a l’aire bèl·lic que es respira a la zona, sinó a la vida ordinària, que se li converteix en una realitat magnètica tan difícil de comprendre com una culpa o una angoixa que provinguessin d’una dimensió hostil de l’infinit. A ningú li importa gens la carta de recomanació que du, ningú li dona cap ordre, i l’idioma de seguida es revela com un obstacle infranquejable. A l’hospital, el protagonista es desmaia i rodola escales avall quan veu un metge que serra l’os de la cama d’un ferit amb un ganivet de carnisser, el seu organisme no tolera la ingesta de cargols, i als últims capítols ha de suportar el martiri d’una llaga a la boca. Al costat de les peripècies d’aquest protagonista, hi ha els passos d’un altre personatge, traductor i germanòfil com l’autor, Raül Garrigasait (Solsona, 1979), que escriu el relat dels mesos que l’aristòcrata prussià s’està a Solsona de la mateixa manera que Buster Keaton s’estaria a l’infern.
Els estranys és menys una novel·la de la guerra carlina que l’autoritat d’una veu que narra una drôle de guerre: és un sostingut acte de domini, i no es tracta tant d’aconseguir una il·lusió de veritat com d’obtenir que el lector admeti la instauració d’un univers de llenguatge: a Garrigasait no li interessa l’argument a la manera tradicional, sinó la tensió que es va generant, el pensament literari com una actitud davant de la realitat i la manera de percebre-la i expressar-la a través de l’estil. El narrador posa sobre la taula unes condicions peremptòries, i no para de recordar qui mana durant la lectura.
Tres raons per recomanar-lo
- Pel fet de ser una clara demostració de l'impacable art de narrar d'un dels autors més interessants dels darrers anys, bona mostra de les darreres fornades.
- La combinació entre els elements dramàtics i grotescos acaba donant com a resultat un text de gran eficàcia humorística: Buster Keaton visitant l'infern.
- Per la mirada sobre la violència i tota mena de conflicte bèl·lic, aquí reflectit en les guerres carlines al Solsonès al segle XIX: el gran absurd de l'ésser humà.
A Els estranys no hi ha altra realitat ni valor que la veu deliberadament artificiosa que narra, i, amb una prosa àgil i diàfana, són múltiples les ocasions en què Garrigasait fa esclatar unes imatges dotades d’una extraordinària capacitat explicativa per suggerir dimensions enigmàtiques, subratllar amb llum l’evidència de les seves ombres i entronitzar incerteses. El drama conviu amb el grotesc, i el conjunt assoleix una categoria de misteri i uns perfils d’irrealitat o d’irracionalitat d’una enorme eficàcia humorística: a Els estranys hi desfila una caravana portentosa de personatges estrambòtics, tot i que seria erroni suposar que aquests tipus extravagants tenen una dimensió simbòlica perquè cada un dels comparses pintorescos que figuren en el relat aporten una llum peculiar sobre les raons i els desvaris que originen la guerra. La intriga central, la inquietud inactiva del protagonista, es conjuga molt bé amb situacions que constituirien per elles mateixes uns textos autosuficients, però, gràcies a la solidesa de l’impecable art de narrar de Garrigasait, aquests cèl·lules de possible consistència independent es lliguen entre si amb la certesa aclaparant que només podia ser d’aquesta manera.
Califòrnia
Jordi Coca
Galaxia Gutenberg
216 pàgines. 20 / @ 12,99 euros
No saber dir que no a vegades procura uns maldecaps de conseqüències insondables: és el que li passa al protagonista de Califòrnia, que ha d’emprendre un viatge al cor dels Estats Units i accepta la companyia del poeta Tom Dunkel. A la novel·la no hi ha mai res d’estrany, però Jordi Coca (Barcelona, 1947) sobta sense parar gràcies al temperament d’una prosa cauta i tènue que atorga una fèrtil densitat narrativa a uns episodis ben quotidians. Al cap i a la fi, la presència d’un intrús maligne que envaeix un espai que no li correspon no deixa de ser un tema de la literatura d’horror. A Califòrnia Coca explora la relació entre la realitat i l’aparença i el disgust profund que ocasiona l’obstinació del tracte amb la gent, però també ensenya per què és un dels millors novel·listes en actiu.
El bar de l'AVE
Valentí Puig
Proa
288 pàgines. 18, 50 / @ 9,99 euros
Les convulsions del poder empresarial, financer i polític a l’Espanya de l’any 2015 és el que batega rere els avatars de l’opulenta família protagonista d’El bar de l’AVE, una novel·la sobre els canvis de costums i el deteriorament de les formes en una societat narcisista, extremadament atomitzada i que avança com un vertigen cap al no-res. Valentí Puig (Palma, 1949) és un autor ple de suggeriments retòrics, les tonalitats de la seva escriptura es converteixen en una mena de firma inconfusible, i les seves frases tendeixen a freqüentar els àmbits exclusius de la poesia o l’assaig. Novel·la trista per la pèrdua de tots els paradisos, pel retorn impossible a la llar de la infància, El bar de l’AVE és plena d’històries secundàries que es bifurquen sense fi. Una obra àgil, melancòlica, civilitzada, divertida i cerebral.
Eren ells
Carles Rebassa
Angle Editorial
288 pàgines. 17 euros
És lícit imaginar que Eren ells és una novel·la que ni Blai Bonet ni Jean Genet haurien desdenyat. Els seus protagonistes cursen el batxillerat i tots tenen caràcter i imaginació, volen ser bons o dolents, i, per sobreviure, els cal lluir-se i simular que ja són adults. Un dels triomfs més rotunds del fins ara poeta Carles Rebassa (Palma, 1977) és la seva capacitat per construir un món hipnòtic de maldat regit per unes lleis sublims i tortuoses, per una obsessió sexual descrita com un reialme incandescent o com un laberint de la innocència. Escrita amb ferocitat i lirisme i una enorme voluntat d’estil que exalta i sacseja la realitat, a Eren ells (premi Pin i Soler) es narra què passa quan una mena d’àngel exterminador s’instal·la enmig d’una colla d’amics i estimula l’instint criminal que batega rere les rutines i les hores mortes de cada dia.
Il·lusions elementals
Ponç Puigdevall
Edicions 62
288 pàgines. 20 euros
En contra de la salut física i espiritual, l’indigent que protagonitza Il·lusions elementals, premi Joanot Martorell, es decanta sempre pel que li pot ferir, disminuir o pervertir la vida, però el que el salva és que l’arrogància heroica de la seva lucidesa és més forta que l’instint de supervivència. Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963), amb una prosa laboriosa i d’una nitidesa extrema, narra les formes de la desesperança, de l’esgotament i la ruïna moral, i veu la pietat com una emoció cruel: al cap i a la fi, Il·lusions elementals és una novel·la picaresca. Més enllà del relat dels equilibrismes del protagonista per entomar els errors que comet, aquí es reivindica la literatura com una victòria per sobre del caos, com un mètode per dotar d’ordre íntim la vida i evitar que el paisatge interior sigui un erm estèril.
Recorda que moriràs
Ferran Garcia
Males Herbes
392 pàgines. 17 euros
Als deu anys, el protagonista de Recorda que moriràs, en comptes de banyar-se a la piscina, es llança des del trampolí més alt mentre s’acomiada del món amb un somriure a la cara. Però només es trenca la clavícula, l’omòplat, set costelles i dues vèrtebres de l’esquena. No és, de totes maneres, l’episodi més violent d’aquesta novel·la meravellosament infernal i plena de brutalitats colpidores, a la recerca sempre de la crueltat i el malson i del detall poèticament virulent: és com si a cada un dels capítols de la novel·la hi hagués monstres horribles esperant que arribi la mirada del lector per assaltar-lo i fer-li mal. Ferran Garcia (Vic, 1971) ha escrit una novel·la de factura clàssica que segueix les diferents etapes vitals del protagonista, a la recerca sempre dels motius que li expliquin per què la seva mare el va abandonar essent un nadó.
