Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Amb vostès, Foster Wallace

La intel·ligència i l’excel·lent documentació de Lipsky provoca que l’escriptor acabi parlant de tot, amb una sinceritat espaterrant

Amb vostès, Foster Wallace

Aunque, por supuesto, terminas siendo tú mismo

David Lipsky
Traducció de J. L. Amores
Pálido fuego
398 pàg. 23,90 euros

“Tan sólo estaba increíblemente triste. Todo el tiempo. Y no creía ser capaz de volver a escribir. Y creo que la publicación del libro fue como, pareció más como una especie, una especie de carcajada del universo. En plan ya sabes, estoy acabado, y ahora esto, ¿de qué iba aquello? Aquello como que coleaba como un pedo asqueroso en mi espalda...”. Parla David Foster Wallace (DWF), segurament l’escriptor més influent dels darrers 20 anys, autor de La broma infinita, entre les 100 novel·les més importants en anglès de la segona meitat del XX, segons la revista Time.

És durant el darrer dia de la gira promocional d’aquell llibre, el març de 1996, que el també prometedor redactor de Rolling Stone, David Lipsky, li vol fer un reportatge-entrevista. La química entre tots dos serà tal que la cosa s’allargassa cinc dies, en els quals el periodista va parlant (o jugant a escacs) amb DFW arreu: a casa de l’escriptor, en un cotxe de lloguer mentre viatgen plegats, dinant, abans de les seves classes de literatura, tot just després de sortir de la dutxa...

DFW es referia a quan a la tardor de 1989 acaben d’aparèixer els seus relats de La chica del pelo raro: tot just estava en un dels seus moments depressius del qual amb prou feines sortia. Llavors ho aconseguiria: el setembre de 2008, no. Però això, tot i que no era gaire difícil de preveure, llavors quedava lluny...

La intel·ligència i l’excel·lent documentació de Lipsky (“Macho, si no me has dado seis cosas para leer, no me has dado ninguna”, li recrimina en broma DFW) provoca que l’escriptor acabi parlant de tot, amb una sinceritat espaterrant: des que pren vitamines i zinc a dojo tot calculant que en té prou quan orina del color d’un bloc d’albarans, fins que va estar un temps, tres mesos, treballant com a guarda de seguretat, experiència on el més negatiu de tot és que va haver de dur uniforme de roba sintètica, quan ell l’odia i només vesteix de cotó. També parla, és clar, de literatura (“hay que vadear por entre demasiada floritura vacía para llegar a algo que contenga algún atisbo de latido”, diu tan brillantment com àcida sobre John Updike) o de cine (dels tics de Spielberg) o de música (“tengo el gusto de una chica de 13 años”). De tot...

Tres raons per recomanar-lo

  1. El retrat més íntim i sincer publicat fins ara de l’escriptor-fetitxe i més influent dels darrers 20 anys en la narrativa occidental, autor de ‘La broma infinita’.
  2. El relat i els gustos de l’autor nord-americà permeten, alhora, un ambiciós passeig per la cultura, des del cine de Spielberg a l’escriptura de Jonathan Franzen o Updike.
  3. És un model periodístic triple: per l’excel·lència i la intenció de les preguntes, per no tallar-ne ni una coma i pel premiat bonus de la peça necrològica.

El DFW de la conversa només és constant (brillantor a banda) en una cosa: a mostrar-se dubitatiu com a escriptor; així confessarà que li calen set i vuit esborranys i que oscil·la molt i per tot; tant que decideix rebutjar els diners de l’avançament pel nou llibre. És fruit que també és un perfeccionista obsessiu: per això parla en prosa, redactant, anant endavant i enrere, esborrant-se i corregint-se: escriu parlant.

El reportatge no es va publicar mai. Però en van sortir dos grans guanys: una amistat que després va permetre demostrar a Lipsky per què el periodisme anglosaxó no té rival en el gènere de les necrològiques (guanyadora del National Magazine Award, adjuntada aquí), i que no va haver de tallar res d’aquells cinc dies, que, ben vist, transcriu literalment, cosa que va permetre el 2010 l’aparició als EUA d’aquest gran llibre, que té versió en cinema: El último tour.

Kafka

Reiner Stach

Traducció de Carlos Fortea

Acantilado

2.368 pàgines. 85 euros

Amb només 350 planes acabades (tot i que en va deixar incompletes 3.400), Franz Kafka en va tenir prou per convertir-se en un dels escriptors més influents de tots els temps. Un autor així mereixia una biografia total, rotunda, sense escletxes. I és aquesta: 19 anys ha emprat l’autor a estudiar el creador de La transformació. I, és clar, ho sap tot, que era vegetarià, poc actiu sexualment, perfeccionista compulsiu, que mastegava els aliments 70 cops, que tenia problemes a casa perquè no li agradava la fàbrica familiar... Un tipus estrany? Segons Stach, això només li deien les dones amb qui va estar, sempre de manera obsessiva (511 cartes a Felicia Bauer) i en les quals buscava refugi, no companyes. I sí, tenia fòbies, però no als escarabats sinó als ratolins. La condemna la va escriure en vuit hores... I tot el que vulguin saber de Kafka, aquí ho trobaran.

Un ilegal en el paraíso. Eduardo Galeano

Autors diversos

Siglo XXI

302 pàgines. 15 euros

Rulfo em va ensenyar a escriure amb la destral a més de la ploma (...) Escriure és una mena de persecució, una mena de cacera de la paraula que fuig”, recorda que li va dir en una entrevista l’escriptora Elena Poniatowska; el fotògraf Sebastião Salgado admet que només la coincidència de Suárez i Neymar al Barça va reconciliar-los futbolísticament, mentre que el col·lega Roberto López Belloso apunta que encara ara Las venas abiertas de América Latina és dels llibres més robats a l’Argentina... El mateix López Belloso coordina les evocacions que 14 amics (Joan Manuel Serrat, entre ells) fan davant l’absència fa dos anys del gran periodista i escriptor uruguaià. Una mostra del seu saber, de la seva poètica sensibilitat i de la seva intenció punyent es pot veure Conversaciones con Raimon (Gedisa), que mantingué el 1977 amb el cantautor.

El gran dolor del mundo. Diarios (1944-1975)

Paco Candel

Debate

924 pàgines. 27,90 / @ 10,99 euros

La història real de Catalunya i Espanya, des de la mort de la seva mare el 1944 a la de Franco, el 1975, viscut i sentit tot des de la pobresa roent de Cant Tunis. Aquesta mirada i el fet de fixar-la, com un notari, en tots els gran esdeveniments culturals i sociopolítics (vagues a la SEAT incloses), transformen aquestes pàgines en document històric. Però hi ha espai per a la intimitat: “La casa está llena de barro. Ponemos potes vacíos del queso de los americanos, pero las goteras, a veces, no atinan”, descriu la seva llar el pare d’Els altres catalans o Donde la ciudad cambia de nombre. Amb la pulcritud i humilitat que tant van conformar la persona com la seva obra, Candel deia de les seves llibretes de lletra menuda fins ara inèdites i farcides de dibuixos que hi volia anotar “coses que és necessari escriure, relatar-les com a detalls per a la Història”. Grans detalls.

Maria-Mercè Marçal. Una vida

Lluïsa Julià

Galàxia Gutenberg

596 pàgines. 23,90 euros

Estic convençuda que descodificar aquest missatge pot ajudar-me molt a recuperar-me”, escriu al seu dietari Maria-Mercè Marçal el novembre de 1997, davant la segona i definitiva envestida del càncer que se l’enduria. Havia passat del “Per què a mi?” a la serenor de creure que escoltant el seu cos podria redreçar la situació, en una barreja de puresa i senzillesa poètica que havia caracteritzat també la seva obra des dels primers llibres, com Bruixa de dol. Fou una vida tan rica com intensíssima, que passà per la fundació de Llibres del Mall, la militància antifranquista des del PSAN, el compromís feminista en l’obra i en la vida, tot exercint la maternitat en solitari... Amb el mateix rigor, passió i delicadesa ho aborda Lluïsa Julià en la primera biografia de la poetessa, amb qui treballà a l’assaig Cartografies del desig; després es faria càrrec dels poemes finals Raó del cos.

Joan Lluhí. L'home que va portar la República

E. Ucelay-Da Cal i Arnau González

Base

380 pàgines. 22 euros

Va ser dues vegades conseller de la Generalitat, amb Macià i Companys; ministre de Treball de la República el 1936, tingué partit propi (el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, PNRE), un setmanari que acabà en diari (L’Opinió) i, fins i tot, donà nom a un grupuscle de seguidors, “els lluhïns”. Tot i així, Joan Lluhí i Vallescà (1897-1944) forma part encara del grup de personatges “invisibles”, diuen els dos autors de la seva biografia, de l’etapa republicana a Catalunya. Acusat d’ambiciós i frívol, la veritat és que aquest advocat estigué sempre al rovell de l’ou: fou dels primers valedors d’Azaña a Catalunya i intentà, sense èxit, que ERC superés el cabdillisme de Macià. No l’ajudà el seu socialisme republicà, cert laborisme impossible en la polaritzada República, ni el seu paper (espionatge?) com a cònsol català a Tolosa i els obscurs contactes amb França.