Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

La dignitat islandesa

La desigualtat de sou entre dones i homes és una de les vileses socialment consentides més repulsives

És veritat que Islàndia és petita i remota, i és veritat que de Rodríguez Zapatero gairebé ningú en parla bé des de fa un parell d’eres. Fins i tot alguns han acudit a Zapatero com a demostració empírica de la inutilitat derivada de la democràcia quan guanyen els que no han de guanyar. Fins i tot entre la divisió etílica de Twitter han tingut a bé carregar contra l’embaràs de Carme Chacón quan va passar revista a les tropes i es va posar a viatjar com una mare boja en lloc de fer el que s’esperava d’ella, d’acord amb la tradició més rància i castradora que no sembla destorbar la dreta, bandera a dalt bandera a baix. Tot això és veritat però és una veritat silvestre i capritxosa, banal i d’ínfima categoria: per sort poden seguir conreant la superstició i la màgia difonent-les sense por a l’autoritat ni al codi penal ni a la palmeta del càstig ni la mirada feréstega d’un poder jurídic.

Però per molt petita que sigui Islàndia, per poc que compti el seu PIB en els rànquings globals, per delicada i inestable que pugui ser la seva futura economia i per lluny que estigui, a més, ha estat capaç de posar-se per davant de tots (si estic ben informat) i ha prohibit per llei la discriminació salarial entre dones i homes per al mateix càrrec en les empreses privades, a més de perseguir la discriminació per sexe, ètnia o nacionalitat. A l’antic bambi del PSOE (segons Alfonso Guerra) també li va sortir la cua i les banyes com als comunistes durant el franquisme i va començar a fer de les seves en l’equiparació de drets de les dones i de col·lectius maltractats i vexats estructuralment per la legislació espanyola. Potser no arribarà a redemptor dels pàries de la terra però va posar ordre a les cases, assossec en les consciències civilitzades i fins i tot bondat estricta en facilitar la vida contra l’assetjament, contra la violència, contra la marginalitat a un grapat de desenes de milers d’homes i dones avui més ben assistits en els seus drets i més respectats que mai, encara que massa població del país segueixi més pendent de verges i sants de guix que de persones reals.

La lliçó d’Islàndia és comunal i artesana, és transversal i senzillíssima, sabotejadora dels prejudicis i de les formalitats jurídiques destinades a disfressar situacions de fet aberrants. I per molt grans que siguem els altres països i per moltes xifres que vesteixin d’honra i honor els nostres indicadors macroeconòmics, Islàndia sembla demostrar en què consisteix prendre’s de debò les coses que van de debò. La desigualtat de sou entre dones i homes és una de les vileses socialment consentides més repulsives perquè no s’anomena, se sap i es calla, es pateix com si fos una xacra bíblica, un mandat diví o alguna cosa el record de la qual en veu alta torça el gest dels senyors i massa vegades agafa una ganyota insípida de fastig i fatiga davant tantes demandes banals, superficials, tants assumptes com reclamen les dones sense fixar-se en els indicadors d’autèntica fatxenderia i majúscules reconsagrades.

Mentida. Aquesta nova legislació d’un país de 300.000 habitants salva la cara, la dignitat i la decència dels qui vivim fora d’Islàndia i amb xafogor submisa sabem que aquesta mesura de discriminació positiva no embarga cap dret dels empresaris, no perjudica cap ciutadà i només segueix recomponent el maltractament obscè que la cultura judeocristiana (i gairebé qualsevol altra) ha donat a la dona al llarg de la història, sota l’empara de la immoralitat profunda de l’Església catòlica, com a mínim l’espanyola. Si la Conferència Episcopal tingués algun rastre viu de decència moral, sortiria al carrer per manifestar que la mare de tots els seus feligresos –tots, tots, tots– mereix el mateix sou que el pare. I hauran d’ennuegar-se i amagar-se si mentrestant descobreixen que sobre la paternitat dels pares hi ha més dubtes, cobrin el que cobrin.

Si això hauria de ser una acció programàtica de l’Església no sé com definir el deure de tots els partits polítics per activar sense reserves i sense dilacions una legislació equiparable: exacte, equiparable, perquè ningú segueixi creient que la seva pròpia mare mereix un sou inferior al del seu pare en l’acompliment de la mateixa feina (encara que els dos siguin dos ganduls de pronòstic reservat).

Jordi Gracia és professor i assagista.