Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Més que un mercat

Quan s’ha de concretar un projecte i posar els milions d’euros sobre la taula, l’Ajuntament de Barcelona es replega en conceptes anteriors

Sens dubte el primer va ser Santa Caterina. Sense entrar en el grau d’adhesió estètica que ens pugui provocar la coberta multicolor, és evident que la filigrana requeria un increment dels costos que en aquell moment va semblar banal. La llegenda diu que l’arquitecta va suggerir que l’Ajuntament mantingués l’oficina on es gestionava l’obra, en una planta elevada d’un edifici proper, com a observatori, conscient que la coberta tenia millor perspectiva vertical que no pas des del carrer. Joan Clos pretenia donar a l’antic mercat un protagonisme regenerador en una zona molt complexa, que estava sent devastada pel mateix Ajuntament. S’estava construint més que un mercat, amb un ull posat al turisme i l’altre en l’orgull d’un barri disposat aleshores a plantar cara. Santa Caterina havia de ser la contrapartida lúdica del combatiu Forat de la Vergonya.

Avui els veïns de Sant Antoni miren amb suspicàcia el mercat epònim perquè temen que sigui un factor de gentrificació. El Mercat és un edifici esplèndid, únic a Barcelona, perquè la ciutat no regalava mai una illa sencera per aquests afers, però la seva capacitat de transformar el barri serà relativa. Sant Antoni ja està gentrificat i ho està perquè aquesta mà invisible que tot ho transforma i tot ho altera es va posar fa temps als carrers ombrejats. Quan desembarquen els locals amb encant, ja s’ha embolicat la troca. Sant Antoni ha estat sempre el desembossament popular de l’Eixample, una mateixa textura arquitectònica i urbana amb una vida més intensa i més quotidiana. Ara els preus estan pels núvols, però aquest és un fenomen imparable en què el Mercat tindrà poc a veure. No deixa de ser curiós, però, que els veïns atribueixin a l’equipament aquest poder taumatúrgic.

I això ens duu a un altre cas interessant, potser el que més, perquè planteja una revisió del concepte mercat, que de moment ha topat amb la rutina d’aplicar a qualsevol reforma un patró comú. Es tracta del Mercat de l’Abaceria, a Gràcia, un xassís tan històric com obsolet, en estat deficient, que calia remodelar. Aquests processos són complexos, entre altres coses perquè els paradistes han d’aprovar i finançar i els anys d’obres els representa una aposta incerta a la qual no tots sobreviuen. De manera que els paradistes, protagonistes absoluts del mercat fins ara, són els que duen la veu cantant. L’Ajuntament proposa i ells determinen. En el projecte que ara tira endavant, el Mercat de l’Abaceria inclou dos elements que hi són sempre presents: una superfície de supermercat –que contribueix a la despesa, i és en general una sola empresa la que es queda totes les concessions– i un aparcament per a ús veïnal.

Contra aquesta rutina, que sembla establir un patró únic de reforma, s’ha aixecat la plataforma Gràcia on vas? que planteja una esmena a la totalitat. Inspirats per la idea que cada equipament ha de servir per canviar el món, aquesta gent planteja suprimir els dos intrusos i donar al Mercat un caràcter catalitzador de la vida quotidiana del barri. Per tant, cal destinar espais a la didàctica de l’alimentació, a l’economia col·laborativa, a l’ecologia, als tallers i, en el fons, replantejar-ne la gestió per obrir-la a la participació de les entitats de proximitat. És un model radical. El que sorprèn és que se’ls hagi escoltat tan poc. És probable que el model, que està plantejat en clau de màxims, sigui inviable o massa complex o poc obert al que diuen els paradistes. Però l’important és que intenta obrir una perspectiva diferent per projectes que, tal com estan, continuen copiant models de fa vint anys –que han funcionat, per cert– sense qüestionar si es pot anar més enllà.

El cas és que la ciutat ha canviat i, si alguna cosa ha fet aquest ajuntament és posar en marxa aquesta visió holística de cada cosa, on tot ha de tenir significat positiu i participació a dojo. Però aleshores resulta que, quan s’ha de concretar un projecte i posar els milions d’euros sobre la taula, l’Ajuntament es replega en conceptes anteriors, en rutines provades, i fa el mateix que han fet els antics consistoris. La participació i el canvi només s’accepten en els petits marges de la realitat.