Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Banderes a mitja asta per Crist

Sembla com si al PP ja no li importés mostrar i fins i tot reivindicar el pòsit de nacionalcatolicisme que corre per les seves venes ideològiques

Podem trobar molts exemples d’actuacions governamentals que ens remunten al passat franquista, però pocs tan il·lustratius com aquesta bandera que des de dijous oneja a mitja asta en unitats, bases i casernes militars de tot Espanya per la mort de Crist! Aquest any, en una nova mostra del sentit patrimonial que el PP té de les institucions, María Dolores de Cospedal ha estès aquesta més que discutible mostra de fervor religiós a la seu del Ministeri de Defensa i ho ha fet amb la naturalitat lleugera amb la qual penja guarniments al balcó de casa seva al pas de les processons o es posa mantellina quan visita el Papa. No importa que el Reglament d’Honors Militars del 2010, aprovat sota el mandat de Carme Chacón, limiti les ocasions, molt especials, en què la bandera ha d’onejar a mitja asta. En una resposta parlamentària, el Govern central al·lega que, ja que no està expressament prohibit, pot fer-ho també en altres ocasions. Espanta pensar en quantes altres qüestions, si continua aquesta deriva, el Govern pot fer una “interpretació extensiva” de reglaments i lleis.

Estem tan acostumats a aquest tipus d’excessos que ja gairebé ni ens escandalitzen. Comparats amb la magnitud, volum i freqüència dels escàndols de corrupció, poden semblar fins i tot anecdòtics. Però des que Mariano Rajoy va arribar al poder i va donar carta blanca als seus ministres perquè expressessin al seu antull les seves creences religioses, no paren de repetir-se. Sembla com si al PP ja no li importés mostrar i fins i tot reivindicar el pòsit de nacionalcatolicisme que corre per les seves venes ideològiques. Així és com un dia hem de contemplar atònits com se li concedeix la Medalla d’Or del Mèrit Policial a Nostra Senyora Maria Santíssima de l’Amor! per haver emparat les forces de seguretat sota “la capa de la seva protecció”. I això ho fa, amb tota la pompa, un ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, de missa diària i que diu que té un àngel de la guarda anomenat Marcelo que l’ajuda a aparcar i a moltes altres coses. No sabem si també l’ha ajudat en els abusos que ha comès amb la policia patriòtica per perjudicar els adversaris polítics del PP o si en aquest cas ha mirat cap a una altra banda. Ja el 2012 es va concedir la Gran Creu del Mèrit de la Guàrdia Civil a la Verge del Pilar i el 2015 la Creu de Plata a la Verge dels Dolors d’Archidona, mentre la ministra Fátima Báñez agraïa a la Verge del Rocío la seva ajuda perquè Espanya sortís de la recessió. El nou titular de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, acaba de condecorar, també per mèrits militars, el germà major de la confraria del Crist de la Bona Mort (almenys aquest és un humà) mentre Alberto Fernández Díaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, demana que es prioritzi els cristians en l’acolliment dels refugiats.

No podem estar escandalitzant-nos constantment. Sabem, a més, que qualsevol reacció de repulsa resulta un gest erm perquè la tolerància del PP a la indignació ciutadana és cada vegada més gran. Aquest intent constant i descarat de regressió a les formes del nacionalcatolicisme contrasta amb l’evolució religiosa de la societat espanyola, cada vegada més secularitzada. Tres de cada quatre ciutadans es declaren encara catòlics pel fet d’haver estat batejats, però la realitat està molt lluny d’aquestes xifres. El ministre es troba entre el 2% dels espanyols que, segons el CIS, van a missa diverses vegades per setmana. El 60% dels que es declaren catòlics només s’acosten a una església per compromís, per assistir a noces o funerals. I cada vegada en tenen menys oportunitat. El 1980, el 96% dels matrimonis se celebraven per l’Església; el 2005 ja eren només el 60%; ara no arriben al 22% i cal sospitar que molts ho fan encara per no contrariar els grans de la família.

Tot això succeeix perquè encara arrosseguem la que va ser una de les principals mancances del pacte de la Transició: la incapacitat d’assegurar una separació efectiva entre Església i Estat. Fa temps que haurien d’haver-se revisat els acords del 1979 entre Espanya i la Santa Seu, que sota l’aparença d’adaptar el Concordat franquista del 1953 als principis de la Constitució, el que va fer va ser consagrar els privilegis de l’Església catòlica. El Concordat segueix molt viu pel PP.