Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Estiu-Hivern, mar i muntanya

Barcelona va viure la seva gran transformació urbanística amb motiu dels Jocs Olímpics

Vista aèria de la Vila Olímpica.
Vista aèria de la Vila Olímpica.

Barcelona és una de les ciutats no capitals d’estat que va triomfar després de vertebrar un projecte que va tenir la complicitat de les diferents administracions polítiques, el suport públic i privat, l’ànim de les federacions i dels esportistes i el caliu popular, reflectit en els milers de voluntaris que van participar en el bon desenvolupament dels Jocs. Tots van empènyer en la mateixa direcció fins que al mapa mundial es va il·luminar la ciutat de Barcelona.

L’impacte va ser rotund des de tots els punts de vista, sobretot esportiu i ciutadà, conseqüent al cap i a la fi amb la trajectòria de Barcelona, que va arribar a organitzar una Olimpíada Popular l’any 1936, quan va esclatar la Guerra Civil, i també respectuosa amb la tradició de Catalunya. El caràcter associatiu, sintetitzat en els centenars de clubs, i el lema “Esport i Ciutadania” de Josep Sunyol, van actuar com a motor del projecte liderat pels alcaldes Narcís Serra i, més tard, Pasqual Maragall. Els Jocs Olímpics del 1992 van culminar la vocació universal de Barcelona iniciada amb l’Exposició del 1888 i rematada amb l’Exposició Internacional del 1929.

L’esport espanyol va sortir de l’hivernacle i la ciutat va viure una transformació urbanística única perquè es va obrir al mar mentre la competició es disputava sobretot a la muntanya de Montjuïc. L’ambició de professionals liberals i polítics es va plasmar en una obra majúscula que va consistir a portar l’Eixample fins al Mediterrani, construir les rondes i una nova línia litoral, transformar el Poble Nou en una Vila Olímpica i recuperar Montjuïc. La il·lusió es va endur les barraques i els quiosquets i es va edificar una ciutat propícia per a la invasió turística, avui molt visible i motiu de debat a l’Ajuntament que té com a alcaldessa l’activista social Ada Colau.

Barcelona volia transcendir, i per conquistar els escèptics i els crítics, l’esport va ser la millor bandera per la capacitat de convocatòria dels Jocs: va reaparèixer Sud-àfrica després de la derogació de les lleis de l’apartheid i, bàltiques al marge, dotze de les quinze exrepúbliques soviètiques van competir en un equip unificat (CEI). Tampoc van faltar ídols, esportistes reconeguts pels seus triomfs –Carl Lewis–, ni els equips emblemàtics – els professionals de l’NBA es van estrenar amb l’històric Dream Team–, i es van donar detalls humans impactants, cap com l’ajuda que va rebre del seu pare Dereck Redmond. L’aposta, confirmada pel pla ADO, exigia una actuació superlativa d’Espanya: 22 medalles, 13 ors.

L’auge de la televisió i del negoci, l’entrada en una nova era de l’esport, va jugar igualment a favor de Barcelona. La jugada va sortir perfecta: l’organització va ser efectiva, molt bona segons el parer de la premsa internacional, preocupada a l’inici per possibles incidents i pel terrorisme; es va constatar també un creixent esperit de superació i va sorprendre la calidesa i festivitat amb què la gent va celebrar la competició des del principi fins al final, l’explosió d’entusiasme popular viscuda a Barcelona. Els Jocs van acabar amb els prejudicis i els tòpics sobre el país: no va haver-hi improvisació ni mandra sinó dinamisme, modernitat, obertura, rigor i tolerància, com va destacar, satisfet, Samaranch.

L’estranger va descobrir un país contemporani, una ciutat com Barcelona convertida en llançadora d’Espanya, un record tan extraordinari que a molta gent li agradaria reviure quan es donin les circumstàncies amb uns Jocs d’Hivern. La Barcelona del 2017 no té res a veure amb la del 1992. Ha canviat la mirada cap a la ciutat i la ciutat se sent diferent, tant que hi ha qui es planteja si aquella transformació llavors assumida no va modificar també una identitat que ja no es recuperarà, cosa pròpia segurament de la dualitat barcelonina i catalana: seny i rauxa, mar i muntanya, estiu i hivern.