Els comuns i la nova esquerra

El partit del comuns va constituir-se dissabte “pendent dels capritxos de Podem”, segons titulava El Periódico, i ha rebut una pluja de crítiques d’articulistes de l’àmbit de l’independentisme. De fet, va ser Gabriel Rufián d’ERC qui va obrir foc dient que Colau estava fundant un nou PSOE i que un partit d’esquerres, sobiranista, feminista i de canvi ja existeix a Catalunya: ERC. Ho explicava El Mundo ( 9 abril) que veia un Rufián intentant debilitar qui serà el seu màxim contrincant a les properes eleccions catalanes. Unes expectatives electorals que es reduirien si es manté la negativa de Podem d’integrar-se en el nou subjecte polític. La fragmentació tindria un cost, escrivia aquest mateix diumenge la professora Astrid Barrio (El Periódico).

Dilluns, La Vanguardia, a l’editorial, afirmava que hi ha el convenciment que la resistència d’Albano-Dante Fachin (Podem) serà vençuda. Tot i que neix coix, el nou partit és “un punt de fusió d’una sèrie de corrents de l’esquerra catalana que, des del principi, es van alinear amb l’opció d’Ada Colau”. “No és la primera vegada que es prova de trencar l’statu quo en els últims quaranta anys, però sí que per primer cop tenen possibilitats de guanyar”. Al mateix diari i dia, Francesc-Marc Àlvaro, parlant del partit de Colau, fa servir expressions com “artefacte”, “postureig peronista”, “nova impostura”... “El de Colau és un partit pensat per créixer enmig d’un eventual fracàs independentista. Un partit clavat en el mainstream català indolor: una mica catalanista i d’esquerres, però sense molestar mai els poders fàctics”.

L’editorial d’El Periódico (10 abril) subratllava que l’absència a l’assemblea constituent d’una de les potes que cal per guanyar “deu haver deixat un regust agredolç”. Aquest superpartit, que aspira a ser el nou PSUC, es reafirma en la ponència política en la petició d’un referèndum pactat i es pronuncia per una república catalana, un estat plurinacional amb sobiranies compartides. “Una esmena independentista va ser derrotada per mil vots de diferència. La idea de continuar junts i no donar suport a la secessió està, de moment clara”. Però el diari dubta que “es pugui mantenir el partit unit quan s’aguditzi encara més la polarització que ha fracturat moltes formacions”. Emma Riverola, també dilluns i al mateix diari, recollia la crítica que els fan des de les files independentistes: són ambigus. I responia: “Com si confondre el debat esquerra-dreta, segrestar les propostes reals per futuribles dubtosos i imposar l’emoció sobre els arguments fos un exemple de precisió. Fa anys que estem instal·lats a la Catalunya d’Oz”. Álex Salmon (El Mundo, 10 abril) contempla una Colau mirant d’ajuntar tots els matisos possibles per fer una nova esquerra. “Si a això hi sumem uns tocs de maragallisme (...) l’esquerra catalana no independentista tindrà una nova oportunitat. Al temps, que ve fort i per aquí hi ha molt despistat”. Una nota sense firma, veïna d’aquest article, afirma que els comuns escapen a la trampa del procés i més aviat pensen en el postprocés, en l’etapa que inevitablement s’obrirà quan l’actual Govern no aconsegueixi els seus objectius. I ho farà amb un partit que prefereix la fraternitat i no l’aïllament.

A Elpuntavui, Joan Rueda escriu (11 d’abril) que els comuns hauran de triar entre “defensar la democràcia i donar suport a un referèndum no acordat o donar suport a l’Estat i la seva guerra bruta”. A Jordi Cabré (mateix diari i dia), el discurs dels comuns li sona “al discurs oficial que venim sentint des de Pi i Margall o des de Lerroux, quid pro quo: al capdavall, federalistes i lerrouxistes van acabar compartint candidat”. Per l’escriptor, “si fa dos anys sonava un rum-rum en las calles, cregui’m que ara es percep un xup-xup d’afartament general”.

Pilar Rahola (La Vanguardia, 12 abril) escriu que si algú ha renovat el vell mètode de la puta i la Ramoneta, són justament la gent dels comuns. “En una cosa són nous: en la utilitat que demostren per frenar el procés català. No hi ha cap partit fora del sobiranisme tan útil al sistema en aquest moment delicat (...) Mannà del cel”. Josep Ramoneda, a l’Ara (12 abril), creu, en canvi, que els comuns han detectat les raons del malestar que està posant en crisi els partits tradicionals. Sobre aquest projecte i el dels sobiranistes, l’articulista creu que hi ha un espai de benefici comú: apostar per un referèndum efectiu amb garanties. “Això és el que suma. I l’independentisme s’hi ha d’agafar en lloc de llençar absurdes ombres sobre els comuns. En cap projecte polític hi ha res pitjor que els que prefereixen ser pocs però autèntics que molts i diversos”.

Al món de les capçaleres únicament digitals, Vicent Partal els retreu la seva ambigüitat: “no fan res més sinó provar de cercar un refugi per a allunyar-se d’una realitat que no els agrada. D’aquesta revolució que anem fent, però no com ells la voldrien”. A Elnacional, David González escriu que “l’alcaldessa i el seu equip juguen les seves cartes partint de la base que no hi haurà referèndum. En aquest marc, han construït un relat per protegir-se en qualsevol escenari: el del sí-no. Els comuns van a la batalla amb un relat de futur nacional tan pretesament radical -la Catalunya república- com innocu per a l'statu quo -en tant que renuncia d'entrada a la independència. La derrota en l'assemblea de les esmenes independentista i federalista pura subratllen la pretesa centralitat en el debat nacional. A més, donen per descomptat que l’electorat d’esquerres i de centre-esquerra que vol donar l’oportunitat a ERC de governar la Catalunya post-referèndum, inclosa una part de l'antiga CDC, no perdonarà la marxa enrere als promotors del referèndum. Per això, també, Puigdemont i Junqueras hauran de convocar el referèndum: si no ho fan, posaran la clau del futur govern en mans dels comuns”.

Xavier Rius (e-noticies) després d’explicar que el nou partit ha aparcat l’esmena en favor d’un país independent i ha optat per la fórmula d’un Estat “plenament” plurinacional, recorda que això és el que deia Joan Herrera el 2010. “Hi ha afegit un adverbi”.

Sergi Picazo (Crític) descriu la feina pendent de la formació. “El nou espai polític de l’esquerra no independentista enceta una llarga precampanya electoral (..) Però ho fa en un ambient enrarit on ningú no pot dissimular la decepció perla no-implicació de Podem Catalunya i rebent ja crítiques pel seu posicionament sobre la independència de Catalunya. L’assemblea fundacional de la Vall d’Hebron vol ser un abans i un després. Avui, però, comença la guerra (mediàtica). El nou equip impulsor, liderat per Xavier Domènech, que serà provisional durant un any, té els reptes d’expandir-se fora de l’àrea de Barcelona, impulsar una llista electoral potent per a les properes eleccions, fixar un full de ruta nacional propi fora del marc mental de Junts pel Sí i construir una organització amb una major democràcia interna”.

Maria Vila Redom escriu a Nació digital que “el plantejament dels "comuns" em recorda els pitjors defectes del pujolisme, que mai no va gosar dur el país més enllà perquè considerava que no estava prou preparat (...) Quan Xavier Domènech parla de “plantar cara a l’hegemonia convergent”, suposo que pensa a convertir-se en partit central i assaltar el poder autonòmic per fer allò que Convergència va fer durant gairebé 30 anys i pactar, fer-se la víctima o donar la culpa als altres segons convingui. Deu ser per això que el projecte dels "comuns" agrada tant a Enric Juliana”. Un Enric Juliana, per cert, a qui també li ha tocat el rebre de les xarxes exaltades per una piulada que deia: “Els Comuns, rebent per les dues bandes. Van en la bona línia. Les bufetades a les dues galtes vigoritzen el cutis”.