Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La quimera antipopulista

Seguir creient que amb el retorn del creixement s'acabaran els populismes és no haver-se assabentat que la crisi no és només econòmica, sinó política, social, cultural

Míting del Front Nacional de Marine le Pen.
Míting del Front Nacional de Marine le Pen. efe

La política europea està encegada per la resistència a assumir que som en un fi de cicle de la democràcia representativa. Els dirigents realment compromesos amb la democràcia han de rectificar i actuar ara, si no es resignen al fet que acabi triomfant el pla b del sistema: l'autoritarisme postdemocràtic que guanya terreny arreu del món, almenys des del 2008. Però els partits que han governat els règims europeus estan enrocats en una actitud reactiva contra tot allò que es mou. I de rebuig quan els demanen canvis en les polítiques en curs, instal·lats en la confiança que és qüestió de temps que les aigües tornin al seu curs.

En què es tradueix aquesta estratègia reaccionària en el sentit literal de la paraula? Primer, a modelar el llenguatge polític com a parapet defensiu del monopoli bipartidista. La recuperació de la paraula populisme, convertida en lloc comú imprescindible del discurs polític i mediàtic, n'és el millor exemple. Amb l'etiqueta populista es pretén desqualificar aquells que han detectat els problemes que els partits governants no volen veure i han construït sobre ells els discursos amb els quals disputar-los el poder. En comptes d'entendre les raons de la irritació ciutadana i donar-los resposta política, prefereixen desqualificar els portaveus del malestar i reafirmar-se en les seves fallides estratègies. Seguir creient que amb el retorn del creixement i la creació d'ocupació —que d'altra banda no són evidents— tornarà la calma i els anomenats populismes desapareixeran a la mateixa velocitat en què han aparegut és no haver-se assabentat que ens trobem en una crisi que no és només econòmica, sinó política, social, cultural, que afecta directament les vivències, les creences i les emocions de les persones. Davant d'això l'única resposta que donen és l'enduriment del discurs i de les polítiques de seguretat, utilitzant les amenaces terroristes com a instrument per a la propagació de la por. Que aquesta sigui la posició de la dreta s'entén, però que la socialdemocràcia s'hagi apuntat a aquesta claudicació és desencoratjador. I així li van les coses.

Aquesta setmana en un debat a París, amb Pascal Perrineau, sobre la qüestió del populisme, va sorgir una coneguda idea de Pierre André Taguieff, uns dels principals estudiosos d'aquesta confusa categoria. Diu Taguieff que les diferents formes de populisme no apel·len al poble de la mateixa manera. Uns ho fan des de l'“etnos” i d'altres des del “demos”. Per a uns la base és principalment identitària i fins i tot ètnica (com és el cas de Le Pen i l'extrema dreta en general), de manera que el poble concernit és el nostre, quant a diferenciat d'altres pobles. Mentre que per a uns altres, el significat de poble es construeix no en oposició a un altre poble, sinó a les elits, i la seva raó de ser es justifica per l'apel·lació a la sobirania —el dret a l'última paraula— dels ciutadans. Aquesta distinció explica per ella mateixa la precarietat d'un concepte —populisme— que pretén atrapar propostes que en moltes coses són contradictòries. A França, el cens dels populistes s'ha engreixat i inclou fins i tot Macron. O sigui tots menys els partits tradicionals. Una broma absurda, que només parla de la idea restrictiva del règim que tenen els que manen. Però la relació entre “etnos” i “demos” no és un debat sobre el populisme, té molt a veure amb la crisi de la democràcia representativa, en què el “demos” sempre sona a desconfiança.

El renéixer dels anomenats populismes, respon a realitats molt concretes: la sensació de desemparament de gran part de la població, agredida per un procés d'individualització salvatge; la pèrdua de capacitat de la política per defensar l'interès general; l'acceleració provocada per la globalització que ha desmantellat tantes pautes referencials; i la resistència de part de les elits econòmiques a acceptar que no tot està permès. Defensar la democràcia i les institucions vol dir rectificar i proposar. Creure que cridant que ve el llop populista es resol el problema és una quimera. L'antipopulisme com a única resposta prova la impotència dels partits tradicionals. I reforça i normalitza els populistes: els col·loca com a referent de l'escena política i legitima la seva agenda, com vam veure als Estats Units.