Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Carter, la dutxa freda

El rebuig de l'expresident dels EUA a mediar a Catalunya, revés al secessionisme

Carles Puigdemont, president de la Generalitat.
Carles Puigdemont, president de la Generalitat.

La contundència amb què el Centre Carter ha oficialitzat el seu rebuig i el del seu president —Jimmy Carter, que ho va ser dels Estats Units— a involucrar-se en els plans del secessionisme català constitueix un fet molt rellevant. Més encara que la contemporània presa de postura similar, “per una Espanya forta i unida”, de l'ambaixada nord-americana a Espanya.

Perquè aquesta última no fa sinó confirmar l'actitud de la diplomàcia nord-americana, amb expressions idèntiques a les utilitzades per l'expresident Barack Obama: significativa, sí, però també l'exigible entre Estats lleials entre si. En canvi, la posició del Centre Carter no venia obligada pels usos oficials.

I pel fet de tractar-se d'una institució especialitzada —entre altres assumptes— en la mediació entre parts enfrontades en conflictes civils, la seva negativa a intervenir desautoritza d'arrel no només les expectatives sinó també els arguments i la dèbil causa general antiespanyola enarborada per l'independentisme català.

Quan la nota oficial indica per doble partida que ni “ell” (Carter) “ni el Centre” com a institució “podien involucrar-se” en aquest assumpte, tanquen una petició —ja explícita, ja implícita— de la qual la Generalitat no ha informat. A l'inrevés, s’ha limitat a defensar el viatge del president al·legant que no finançava la institució de l'exmandatari nord-americà. I que va fer el trajecte discretament perquè el Govern espanyol no hi interferís.

Però es tracta d'un viatge raríssim. No només discret, sinó també secret i clandestí, impropi d'una autoritat democràtica. El va fer sobtadament i dies després d'un periple pels Estats Units.

I si Carter, amb una independència de criteri fora de dubte —tant respecte de l’Administració Trump com del Govern Rajoy—, propina un revés a aquest desplaçament propagandístic, decau, o es matisa, l'acusació que el Govern obstaculitza la legítima tasca exterior de la Generalitat. Segurament interfereix en la menys lleial, però ni tan sols és de vegades imprescindible: Jimmy Carter no necessita cap pressió externa per apartar-se del desprestigiat procés secessionista.

Així que aquest episodi resulta rellevant pel seu valor simbòlic. Ja que entre totes les personalitats fins avui cortejades pel Govern català, cap de les molt explicades que s'han decantat a favor seu, cap, ofereix un perfil presentable. Tots són extremistes, ultres.

Però també comporta un valor polític estratègic. El secessionisme no ha aconseguit la majoria entre els ciutadans de Catalunya. Ni tampoc la simpatia de la resta dels espanyols ni de les seves institucions. Per això pugna amb obstinació per recaptar suports exteriors. Persegueix, ja orfe de la raó legal (i a aquesta rebel), una legitimitat moral internacional per al referèndum il·legal que promet, entre fissures i desafeccions internes, celebrar el setembre.

Convé que la realitat el desperti espontàniament del seu error. I que el Govern central no incorri en cap sobreactuació ni desproporció aprofitada, que serien esperó de radicalitat, i de la seva comercialització victimista exterior.