Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LA CRÒNICA

Uns monstres em venen a veure

Des del 'Papu' del fons de l'armari de quan era petit que no havia reviscut un por tan atroç

El Peix Nicolau, a 'El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya'.
El Peix Nicolau, a 'El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya'.

“Teté uá, teté uá!”. No cantava el conjur com els nens del Pallars abans d'entrar desprotegits en els camps sembrats, però ho murmurava. En el meu cas, abans d'obrir la segona fulla de l'armari. Sabia que estava darrere de l'abric llarg de la meva àvia, amagat sota el matalàs vell; però com no havia d'estar segur que era el Papu si una vegada fins i tot vaig veure els seus ulls encesos sota la caputxa negra? Per això encara avui dormo sempre al costat esquerre: per vigilar que a mitjanit no s'obri la porta de l'armari.

Més que poruc, vaig ser (soc) crèdul. Mirava de gairell la castanyera o el drapaire del barri per enxampar la seva mirada feréstega, prova irrefutable de la seva condició de dona o d'home del sac i, com jo de vegades, segons m'inculcava el matriarcat de casa meva, em portava malament, ja sabia com acabaria allò si em despistava: a dins i a convertir-se en tendre greix per a maquinària (“Malaia la cirereta, malaia el cireró. / Si hagués cregut la mare, no fóra dins el sarró”). A l'estiu, a la casa de la Vall del Freser, quan repicaven les teules per la tempesta i desapareixia alguna cosa, especialment la sal dels animalets de l'estable, defensava fins a gairebé el plor que el culpable era el malcarat Pardinot, enfadat des del 1714 (Déu, quina data!) perquè, com a geni protector de les masies, s'havia quedat sense feina després de l'abandó massiu que va provocar la guerra. És el mateix que, amb els anys, quan vaig baixar a estiuejar a la Ribera de l’Ebre: en les nits tancades que sentia el cloquejar sinistre de l'ocell negre portador de mals auguris ningú podia dissuadir-me que es tractava de la cucala, sinistra encarnació de l'ànima en pena dels derrotats templaris del castell de Miravet.

Una sonora bufetada de la meva mare, en ple carrer, un 31 de desembre davant la meva insistència a crits a assenyalar amb el dit i voler arrossegar-la corrent darrere d'un senyor amb dues protuberàncies, prova irrefutable de l'existència (mal entesa, és clar), de l'home dels nassos, em degué curar de cop perquè no recordo més pors. Va haver de ser així perquè m'havien atacat (com pot ser que no me n'adonés abans si vaig inspeccionar bé la meva cambra?) els nyítols, aquests éssers que vaig conèixer a Osona, que salten com puces i s'adhereixen com xinxes i que esborren, lentament però inexorablement, la memòria. Així, igual que les ànimes han de beure del riu de l'oblit per esborrar els seus records i arribar a l'altre costat del llac Estígia netes de penes i patiments, les pors a partir d'éssers extraordinaris es van esfumar de cop. Només de tant en tant van apuntar un altre tipus de malsons, però més pedestres. El més recurrent: l'angoixa, mentre estudiava la carrera, per si trobaria feina. Però, vaja, ni comparació.

La pau va durar poc. Al del futur laboral, en trista i infinita formació de Santa Companya, així, resumint els hits de les grans pors, el va succeir un atac bronquial del petit nounat que ens el va portar a la UCI, però que durant la nit en vetlla a l'hospital vaig transformar en un mal d'estómac que caldria atribuir, sense dubtar-ho, al fet que havia estat víctima, un diumenge al Priorat en un descuit protector meu que mereixia ser castigat, d'una escopinada verinosa de la voraç Gusarapa, que provoca un dolor de budells mortal; anys després, el malson recurrent va ser si encertaria amb l'escola dels nens. I, ja més recentment, aquestes xacres dels pares que em van abocar a pensar per vegada primera en una vida sense ells.

Hauria d'admetre que aquest altre tipus de monstres està freqüentant-me ara de manera més assídua. M'adono cada matí, llançat cada vegada més ràpid enfront del mirall després de despertar-me amb el pijama humitejat de suor, intentant reconèixer aquest rostre si és possible més macilent, ullerós i canós, cabells que estic convençut que es van tornar blancs com a càstig per mirar fixament els ulls (de nou vermellosos, aquí per la sal) d'aquest cadell de Tritó que és el peix Nicolau, a qui vaig albirar divertint-se trencant amarres de barques i llevant àncores en un port de la Mar Fonda tarragonina…

Deia que altres engendres amb les seves pors d'adult m'aguaiten com quan de criatura i va ser fa poc que en aquests eterns segons davant del mirall (o potser perquè la nit anterior vaig fullejar El gran llibre dels criatures fantàstiques de Catalunya, editat per Comanegra, amb poètics i erudits textos de Joan de Déu Prats i il·lustracions amb el punt inquietant just de Maria Padilla) que em vaig adonar que la Pasanta, contrafeta i de mans foradades, devia ser a prop. I això és dolent: acostuma a ensumar la punyetera garrotxina amb facilitat esfereïdora les angoixes humanes i, després d'escolar-se per panys i escletxes, s'amanyaga sobre el pit de les seves adormides víctimes i incuba els malsons.

He intentat combatre aquestes nits d'angoixa i els seus conseqüents matins de mal de fatiga plantant una canya dreta a la capçalera del llit i ficant sota el coixí totes les creus i medalles religioses velles que he estat capaç de requisar a casa dels pares. Fins i tot he ruixat portes i finestres amb aigua beneïda d'amagatotis, dissimulant davant la sorpresa general per la misteriosa humitat que ha aflorat a les habitacions. Res: les pors segueixen aquí. No marxen. N'hi ha dues de recurrents: en una es va difuminant a una velocitat de vertigen tota la meva taula de treball (ordinador, piles de llibres, papers) i jo mateix, malgrat que cada vegada crido més alt el credo-conjur: “Temps, rigor, secció i capçalera per sobre de la individualitat!”). En l'altre, el meu fill gran (llicenciatura, màster, postgrau, tres idiomes), lamenta tenir una tríade d'entreteniments per feina que no li donen ni 400 euros, recriminant que el sermó del pare de tots aquests anys (“estudia, esforça't: la feina ben feta acaba donant els seus fruits”) no era veritat. “Això no és una crisi, és una estafa”, em deixa anar. S'hi afegeix, sempre pragmàtic (és de ciències), el petit: “Tot això que dius avui ja no serveix, no es va enlloc amb això”. Des del Papu del fons de l'armari de quan era petit que no havia reviscut una por tan atroç.