Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Música

La revolució del folk

Resulta increïble que hagi calgut esperar 50 anys per reivindicar un moviment tan important en el si de la música catalana com va ser el Grup de Folk

Concert al Parc de la Ciutadella, el 1968.
Concert al Parc de la Ciutadella, el 1968.

Resulta increïble que ningú hagués escrit abans El Grup de Folk, crònica d’un esclat, que hagi calgut esperar 50 anys per reivindicar un moviment tan important en el si de la música catalana com va ser el Grup de Folk. Un revulsiu tan efímer com influent i del qual encara es poden veure les petjades en coses aparentment tan allunyades com el rock català, la proposta del Tradicionàrius, l’animació infantil o la cançó d’autor.

'El Grup de Folk, crònica d'un esclat'

Ferran Riera

Cossetània

366 pàgines

19,70 euros

El veterà periodista Ferran Riera ha reunit documents, articles de premsa i dotzenes d’entrevistes per reconstruir aquell any i mig que, encara que soni pompós dir-ho, va canviar el panorama musical de Catalunya. El Grup de Folk va sacsejar les bases de tot el que s’estava fent en aquell moment, de la tradició mediatitzada pels Coros y Danzas de la Sección Femenina de Falange als Setze Jutges, passant pels focs de camp dels minyons de muntanya o les acampades de la OJE (Organización Juvenil Española), i va obrir després totes les portes i finestres. La seva eclosió popular (el memorable concert del parc de la Ciutadella) va ocórrer paral·lela al maig parisenc, corria el 1968, un moment històric en el qual tot era possible, estava prohibit prohibir i les llambordes dels carrers encara amagaven la sorra de la platja.

“Es compleixen 50 anys de la seva fundació i era necessari deixar constància escrita de la labor d’aquest col·lectiu que, malgrat la seva curta vida, va tenir tanta importància en la nostra música”, explica amb encert Riera, que en el seu llibre va molt més enllà de la breu existència del grup per explorar les carreres individuals dels seus integrants, alguns d’ells autèntics pesos pesants com Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Jaume Arnella, Xesco Boix, Jordi Roure, Pau Riba, Oriol Tramvia, Sisa, Jordi Batiste o Eduard Estivill.

“Fa 50 anys a Catalunya solament hi havia les músiques tolerades pel franquisme i Els Setze Jutges, que seguien el model de la cançó francesa”, insisteix Riera. “El Grup de Folk va rescatar la música tradicional catalana, amagada en els anys del franquisme, i la va barrejar amb el nou folk que havia eclosionat als Estats Units de la mà de Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez. Sense pretendre-ho van crear una nova tradició de la música popular catalana de la qual encara bevem. Com a mostra, aquí tenim el Tradicionàrius complint 30 anys de vida!”.

En la seva crònica, Riera contextualitza l’entramat sociològic en el qual neix el col·lectiu, i no s’acontenta solament a recompondre la seva fosca història. Fosca perquè no hi ha veritables documents ni fundacionals ni de les seves activitats reals, i la memòria, després de mig segle, és feble. Per exemple, fins i tot el nombre d’integrants del Grup segueix sent incert. Riera es decanta per 27, però davant la inseguretat de la seva afirmació, dedica també una part del seu treball a presentar als companys de viatge, gent igualment influent com Àngel Fàbregues, vinculat a la llibreria del Hogar del Libro, fundador de la discogràfica Als 4 Vents que va acollir el Grup de Folk i que després va ser la base de llançament de la llavors anomenada Música Progressiva, germen de l’Ona Laietana de l’enyorat Zeleste.

Som davant d’una obra necessària que posa les coses en el seu lloc, aclarint, d’una vegada per sempre, la veritable importància d’aquell grup de hippies que, sense voler-ho ni saber-ho, van revolucionar la música catalana.