Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Llibres

La postmemòria a Girona

L’afany literari de Rafel Nadal xoca amb les temptacions de la precipitació formal per satisfer un determinat àmbit de públic

Els abusos de poder a la Guerra Civil marquen 'La senyora Stendhal'.
Els abusos de poder a la Guerra Civil marquen 'La senyora Stendhal'.

Un dels capítols més memorables de La maledicció dels Palmisano, la seva novel·la anterior, és el que Rafel Nadal (Girona, 1954) dedica a les flors del jardí de l’àvia d’un dels protagonistes, talment com si la naturalesa exultés i comuniqués la seva exaltació al lector creant un conjunt de ritmes plàstics amb una prosa que assimila les lliçons descriptives de Josep Pla i transforma la botànica en matèria literària. I alguna cosa semblant es pot dir de La senyora Stendhal respecte del paisatge que impregna i forja el caràcter del nen que narra la nova novel·la, com si arbres, plantes i cultius fossin éssers vius i parlar amb el vent no fos cap deriva sobrenatural, sinó una vivència originària inoblidable: al cap i a la fi, la contemplació de la naturalesa és una manera de constatar la diversitat del món i de prendre consciència del propi origen i dels desgavells històrics i polítics que l’han fet créixer massa de pressa. Perquè Lluc, el protagonista, veu com la seva mare mor davant seu, abatuda per un tret durant la Guerra Civil, coneix la desolació d’un internat, i en els avatars dramàtics que ha de superar la família que l’adopta (capitanejada per la senyora Stendhal) hi descobreix la repressió del règim franquista i, a poc a poc, es va fent càrrec de les lleis gens innocents que ordenen el món on viu. “Quan tens raó sents una veu en algun lloc del teu cervell que t’ho fa saber; una veu que no enganya”: aleshores el maquis i la muntanya no li queden gaire lluny.

'La senyora Stendhal'

Rafel Nadal

Columna

304 pàgines

18,50 / @12,99 euros

La senyora Stendhal és una peça més en la llarga cadena d’obres de ficció que s’inscriuen dins del que Marianne Hirsch, a propòsit de l’Holocaust i de les representacions literàries creades a partir d’uns altres relats, anteriors i sorgits directament del moment històric concret, anomena postmemòria: les generacions posteriors als cataclismes es replantegen el passat des de la distància i la subjectivitat com una manera d’expressar i resoldre els conflictes que continuen vius a la memòria col·lectiva, i Nadal, en la nota que tanca el text, ja avisa que alguns episodis de la novel·la “s’inspiren en fets i personatges reals” i que “la història és responsabilitat exclusiva de la imaginació de l’autor”. Nadal escriu sobre els abusos de poder i les venjances privades comeses tant pels republicans com pels franquistes, especula sobre les categories morals, fa un elogi dels mestres d’escola, i s’entén que en la senyora Stendhal s’hi xifra el seny que permet sobreviure més enllà del rancor —però no s’entén que es digui com es diu: si es volia homenatjar la cultura francesa hauria sigut més versemblant un altre cognom.

El lector llegeix amb gust les pàgines on el narrador explica amb sensibilitat i lirisme —sense saber que ho explica— el trànsit de la infància a la primera maduresa, la senzillesa d’una vida anodina dins de l’escabrositat de la primera postguerra, a l’altra banda dels esdeveniments crucials que els adults recorden en silenci. Però de mica en mica es va topant amb entrebancs que dificulten la lectura: no sempre s’és fidel al rigor del punt de vista que hauria de tenir una veu narradora en primera persona; per satisfer l’ànsia de fets que se suposa que satisfà un determinat àmbit de públic, no s’eviten les temptacions de la precipitació formal, la tranquil·la fluïdesa de la prosa utilitzada en els primers compassos de la novel·la es trastorna i perd consistència, el pes de les casualitats es fa massa feixuc, i que el guerriller que s’asseu davant de la foguera i explica els fets que ha viscut a la guerra doni justament les peces essencials perquè el protagonista s’assabenti de les claus de la seva vida no deixa de ser un recurs narratiu no gaire elaborat i molt poc eficaç.

El hàndicap que llasta La senyora Stendhal és que vol incloure massa novel·les en una de sola i que Nadal no aconsegueix conjuntar de forma convincent l’afany literari, que el té, amb els altres tres que campen arreu del text, el didàctic, el moralista i el de l’autor que ha de complir amb l’obligació de distreure un públic que demana un argument ple de fets significatius. També és cert que elevar el drama de fulletó a la categoria de tragèdia exemplar és una mica difícil.