Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Entre dues concòrdies

Tant avui com als anys trenta del segle passat, té vigència –per seguir amb Max Weber– no oblidar que en política només l'ètica de la responsabilitat és possible si es vol mantenir la pau civil

Potser algun dia un bon historiador intenti un nou exercici d'història contrafactual. Què hauria passat si no hagués aparegut Acció Catalana com a escissió infructuosa de la Lliga de Cambó? Quan Francesc Cambó publica Per la concòrdia, Jaume Bofill i Mates –figura fonamental d'Acció Catalana– respon amb L’altra concòrdia. Es deduïa l'efecte que havia tingut l'escissió d'Acció Catalana esqueixant-se de la Lliga fins a formular-se com a nou partit el rumb del qual, a partir de l'escissió, va ser confús, tant que alguns dels líders del nou partit van acabar per tornar a la casa mare. Entretant s'havia produït més deterioració general i l'acceleració dels esdeveniments portava a un panorama de radicalització. Bofill i Mates –el gran poeta Guerau de Liost– va ser un dels que van tornar a la Lliga. Tensions i ruptures prèvies estan raonades tant en Per la concòrdia com en L’altra concòrdia. Eren alguns dels dilemes permanents del catalanisme històric i que han reaparegut –encara que amb un altre estil i en un to de menys qualitat– quan Artur Mas va fer el salt secessionista amb conseqüències desastroses per a CIU tant al parlament autonòmic, com en perdre pes en l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo.

Aquesta ha estat l'aportació d'Artur Mas qui, segons tots els indicis, no pot comparar-se ni a Cambó ni a Bofill i Mates. No està de més recordar Max Weber quan deia que la passió no converteix un home en polític si no està al servei d'una causa i no fa de la responsabilitat amb aquesta causa l'estrella que orienti la seva acció i per això es necessita –i aquesta és la qualitat psicològica decisiva per al polític– mesura, capacitat per deixar que la realitat actuï sobre un mateix sense perdre el recolliment ni la tranquil·litat, és a dir, per guardar la distància amb els homes i les coses. Segons Weber, “no saber guardar distància” és un dels pecats mortals de tot polític. En efecte, la política del secessionisme ha consistit en no saber ni voler guardar distància perquè el que comptava era trepitjar l'accelerador a fons i generar un crescendo que ha resultat enganyós.

El 1929, com a contraposició dialèctica, Cambó seguia dient que no era factible la independència. Preferia el gran pacte ibèric, oportunitat perduda i ja oblidada. Al mateix temps, donava per descomptat que aquella concòrdia amb Espanya era molt més factible amb la monarquia. Bofill i Mates, amb matisos, no renega de l'opció secessionista i només veu futur en el règim republicà. En el fons, maximalisme contra possibilisme, tot o res enfront de la política com a art del possible. Gairebé noranta anys després, és com si la política catalana hagués tornat al passat en lloc de concebre un futur. Amb precedents d'aquesta naturalesa, en el post clímax del procés secessionista l'oficialisme independentista prossegueix amb proclamacions a l'ús mentre en el tauler de comandament totes les llums vermelles parpellegen. Les causes són múltiples i sovint divergents encara que, en el fons, allò determinant ha estat prometre el que no es pot fer ni per llei ni per falta de consens social. L'epíleg d'aquesta frustració necessita d'un modus vivendi més contractual si és que busquem la credibilitat del públic, un sentit de la responsabilitat que oposi un mínim de resistència al populisme. Seguirà sent una fase regressiva si es persisteix en la política de l'absolut enfront de la política de la responsabilitat. El secessionisme ha practicat l'equívoc a l'excés, enfront de la política que es nodreix de les tensions entre el real i l'ideal, de prova i error, entre individu i comunitat, entre l'ambició i el bé públic.

Tant avui com en els anys trenta del segle passat, té vigència –per seguir amb Max Weber– no oblidar que en política només l'ètica de la responsabilitat és possible si es vol mantenir la pau civil: "Considerant el conflicte que abordem, com pot resoldre's d'una manera que faci córrer els mínims riscos interns i externs a les persones implicades?". Amb tot el que ha passat des del 2008 fins ara, a cadascun li correspondrà assumir les conseqüències polítiques i institucionals dels seus actes. Amb l'aparició de nous agents polítics com la CUP, tal vegada ja no estiguem entre dues concòrdies. Això dificulta que la vida pública de Catalunya flueixi.

Valentí Puig és escriptor.