Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
TRIBUNA

No ens fem trampes al solitari

Sobre el manifest de juristes a favor del referèndum català

L'endemà de la presentació, en el marc solemne del Pati de Columnes del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, del manifest de juristes catalans en defensa de l'Estat de dret, l'imperi de la llei i el respecte a les decisions dels tribunals, El dret al servei de les llibertats o Llibertats), es va fer públic un altre manifest, també subscrit per juristes catalans, en aquest cas en defensa de la celebració d'un referèndum a Catalunya. Sense entrar a valorar la intenció dels promotors i signataris d'aquest últim, la veritat és que els mitjans de comunicació n'han fet una mena de “contramanifest” o rèplica al manifest de Llibertats. Els missatges de l'un i de l'altre són clars però, com a promotor i signant del primer i membre de la plataforma Llibertats, no puc deixar de cridar l'atenció sobre alguns aspectes del text que va veure la llum el passat dia 22 de març, en suport a la celebració d'un referèndum, aspectes que podrien a priori passar desapercebuts després del to aparentment amable del text.

En primer lloc, es fa referència al “dret a decidir”. Aquest és un terme repetit fins a la sacietat en el debat públic a Catalunya en aquests últims anys, i ha estat òbviament encunyat per experts en màrqueting, en cap cas per juristes. En termes jurídics, el “dret a decidir” pot significar tantes coses, i tan diverses, que tècnicament no significa res en concret. Al que es refereix el text que comentem quan parla de “dret a decidir” és al que pròpiament es coneix com a dret de secessió, i en contra del que s'afirma al manifest, cap ordenament jurídic del nostre entorn en el marc de la Unió Europea el reconeix com a tal. Per intentar obviar aquesta evidència, el text fa referència al cas escocès. Com tots els signants saben, l'apel·lació al cas escocès és jurídicament insostenible, de la mateixa manera que l'estructura juridicopolítica del Regne Unit esdevé un cas singular, i no és en cap cas equiparable no només a l'espanyola, sinó tampoc a cap de les de la resta de països del nostre entorn.

En segon lloc, s'afirma que el referèndum que propugnen té cabuda en el marc constitucional espanyol. Sorprèn, en primer lloc, que aquesta afirmació es faci sense matisos, ja que com a postulat general, els mateixos signataris són conscients que la immensa majoria de la doctrina científica, tant catalana com de la resta d'Espanya, sosté exactament tot el contrari. En realitat, l'afirmació es fa de manera deliberadament equívoca, per la forma i el context en què se situa. Un posicionament així en un text on també es fa referència al referèndum escocès fa que el lector pensi que s'està parlant d'una consulta sobre la secessió de Catalunya en la qual votarien només els ciutadans catalans, i amb efectes jurídics vinculants. Tots els signants del manifest saben perfectament que aquesta opció en cap cas té cabuda en el marc jurídic constitucional espanyol actual (ni en el de cap altre dels països del nostre entorn; cal recordar les resolucions sobre el Vèneto o Baviera). Només s'ha d'entendre, doncs, que pretenen referir-se a una consulta no vinculant que, si evidencia una àmplia majoria a favor de la independència, portaria a plantejar una reforma constitucional de gran importància que permetés, llavors sí, plantejar un referèndum de secessió. El més curiós és que l'independentisme català, en tots aquests anys, en cap moment ha plantejat ni s'ha referit a aquesta possibilitat. Simplement, sota el lema “o referèndum o referèndum”, ha intentat imposar una via unilateral amb un encaix jurídic impossible.

Però el que, al meu parer, en cap cas té cabuda en un manifest de juristes és la referència (punt 5 del manifest) al fet que la no acceptació de les seves tesis (que ja hem vist que són, com a mínim, altament discutibles) per part de l'Estat, “…legitimaria obrir altres vies perquè la ciutadania de Catalunya expressés com vol decidir el seu futur…”. D'una banda, la contraposició “Estat” versus “ciutadania de Catalunya” és fal·laç i, per què no dir-ho, perversa. I, de l'altra, en el context en què se situa, aquesta afirmació només cal interpretar-la com una manera de justificar la ruptura del marc jurídic vigent, amb tot el que això suposa. No, senyores i senyors, no. Fins aquí podíem arribar. Sabem que l'Estat no permetrà aquest escenari de ruptura. Però no culpeu una altra vegada l'Estat. La majoria dels catalans tampoc ho permetrem.

Eloy Moreno Tarrés, advocat i signant del Manifest Llibertats