Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La venjança de l’Estat

Millor una derrota en tota regla que una rendició sempre prematura. Aquesta és la consigna quan el Procés s'apropa al desenllaç

Carles Puigdemont.
Carles Puigdemont.

L'Estat es venjarà, ha dit Puigdemont. Entre tanta repetició i tant tedi, destaca la novetat d'aquest argument esgrimit pel voluntariós president de la Generalitat, juramentat amb els seus per fer tot el que humanament estigui a les seves mans per aconseguir que es faci realitat el dret a decidir en forma d'un referèndum sobre la independència de Catalunya. No s'havia sentit encara una frase com aquesta, tot i que pronunciar-la és ben fàcil després de la retòrica utilitzada anteriorment, especialment pel seu predecessor, Artur Mas, sobre l'Estat enemic, al qual va caldre enganyar amb astúcies per portar els ciutadans a les urnes el 9N.

La funcionalitat de l'argument és ben clara. Amb l’Estat venjatiu, no és hora de fer-se enrere ni de cercar terceres vies. Que a ningú li flaquegi l’ànim ni traeixi els ideals defensats fins ara amb tanta intransigència. La venjança ja està en marxa, ja que ningú perdonarà les victòries obtingudes, per circumstancials que semblin.

En la perspectiva dels cinc anys de Procés, té tot el sentit. Se’l va declarar Estat enemic. Se’l va humiliar i enganyar amb la consulta del 9N, un procés participatiu de cara a la galeria legal, però autèntic intent de referèndum d'autodeterminació, en què l'independentisme va poder demostrar la seva resolució i fins i tot la seva força. En els moments més encesos de combat dialèctic, traslladats a l'escena mediàtica i diplomàtica internacional, els seus dirigents l'han declarat Estat fallit, Estat de democràcia defectuosa o Estat autocràtic, vigilat fins i tot per la força militar com Turquia.

Tota aquesta denigració de l'Estat espanyol declina les formes d'una opressió que contrasta amb una realitat que es desplega com un mar en calma i sense perills a l'horitzó. Se l’ha de sobrecarregar amb gran voluntarisme i imaginació per observar sobrevols d'avions militars, tancs que baixen per la Diagonal, maniobres militars en moments crucials o milers d'espies i agents provocadors infiltrats en les organitzacions independentistes. La força del desig és extraordinària, com han pogut comprovar els independentistes en els últims cinc anys, però no tant com per aconseguir la transformació dels propòsits de l'adversari; llevat que la invocació de desitjos no es converteixi en provocació d'accions violentes, com algunes que els caps més calents i irresponsable de la CUP podrien imaginar.

La declaració de Puigdemont és el toc de corneta que precedeix l'última fase, prèvia a la derrota. Quan tot sembla perdut, la part més feble de la tropa i fins i tot de l'oficialitat se sent temptada per una rendició que el general s'esforça per presentar com a prematura o en tot cas tan perillosa com la derrota mateixa. S'equivocarà, els diu, qui ara es lliuri creient que salvarà la pell perquè la venjança ja ha començat a caure sobre els vençuts abans que tot s'acabi. Ja és tard perquè els desertors siguin ben rebuts per l'enemic. Qui ara es rendeixi correrà la mateixa sort que qui resisteixi fins a l'últim minut. Quan tot està jugat, i aquest és ara el cas, la dignitat exigeix continuar fins al final, encara que sapiguem que la derrota és certa. Referèndum o referèndum significa ara que més val caure vençuts que rendits.

Dit en altres paraules: el mite de Masada ja és a prop. Recordin, sí, la guerra entre jueus i romans, anys 70 després de Crist, narrada per Flavi Josep. En l'últim episodi abans de la derrota final, comença a esquerdar-se la moral entre els qui tenen totes les de perdre. És el moment de la resistència numantina (Masada és la Numància jueva), en què els més radicals es tanquen amb les seves famílies a la fortalesa del desert de Judea. Moriran de la seva pròpia mà, guerrers i famílies, abans de caure vius en mans dels romans.

La venjança de l'Estat enemic, Masada, el suïcidi col·lectiu, són les peces truculentes del puzle narratiu que ens acompanya aquests dies, en què s'encara la recta final en la qual el Procés toparà definitivament amb la realitat. Són les imatges projectades d'un teatre d'ombres en què Espanya i Estat, Govern i Madrid, PP i Rajoy, part del PSOE i Ciutadans es barregen en un subjecte nociu oposat a Catalunya, sobirania, independència, democràcia, com si fossin un personatge exterior (ells) i un altre d’interior (nosaltres) enfrontats en un relat polaritzat i absurd incapaç de trobar un desenllaç coherent i raonable. Potser ha servit fins ara per entretenir els nens, però a hores d'ara només pot produir cansament i enuig.