Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Una icona del Govern de Zapatero

La primera dona ministra de Defensa patia una cardiopatia congènita

Carme Chacon
Carme Chacón amb José Antonio Alonso en una imatge del 2008. REUTERS

"Capitán, mande firmes". La seva imatge passant revista embarassada de set mesos a les tropes a l'Afganistan es va convertir en una de les icones del Govern de José Luís Rodríguez Zapatero. Era l'abril del 2008 i cinc dies abans, Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, Barcelona, 1971), s'havia convertit en la primera dona ministra de Defensa. Tenia 37 anys. "Embarassada o no, tenia clar que la meva primera obligació era visitar els que són capaços de posar la seva vida en risc per valors superiors: la llibertat dels altres. Una embarassada no és una malalta. Segur que és més dur ser caixera i estar tot el dia dreta. Volia expressar la gratitud de la societat als que s'arrisquen perquè hi hagi pau en regions de conflicte", va explicar a EL PAÍS sobre aquella decisió.

Zapatero, un dels seus padrins polítics, ja havia comptat amb ella com a ministra d'Habitatge el 2007. A Defensa, Chacón va substituir José Antonio Alonso, mort el febrer passat als 56 anys, i va nomenar cap de l'Estat Major de la Defensa el general José Julio Rodríguez, ara a Podem.

Filla de Baltasar Chacón, d'Almeria i funcionari del cos de bombers de Barcelona, i Esther Piqueras, advocada, patia una cardiopatia congènita, per la qual des de nena la van advertir que havia de portar una vida tranquil·la. Ho va desobeir moltes vegades. En teoria, com va explicar en una entrevista a La Vanguardia, no podia ser mare a causa d'aquest problema de salut. El seu fill es diu Miquel i ara té 8 anys.

Advocada de formació, es va afiliar a les Joventuts Socialistes amb només 18 anys, i va començar la seva carrera política com a regidora del seu poble entre el 1999 i  el 2007. Va ser diputada per Barcelona des del març del 2000 fins a l'agost del 2013 i vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats entre l'abril del 2004 i el juliol del 2007.

El 2011 va estar a punt de presentar-se a les primàries per a la candidatura a la presidència a les eleccions generals del 2012, però finalment va decidir retirar-se i va deixar la via lliure a Alfredo Pérez Rubalcaba. En la roda de premsa on va comunicar la seva decisió de fer un pas enrere, va denunciar una suposada maniobra de membres del seu partit per fer fora Zapatero. El 2012, va perdre contra Rubalcaba per 22 vots la batalla per ocupar la secretaria general del PSOE.

El 2014, també va renunciar a presentar-se a les primàries orgàniques per escollir el proper secretari general del PSOE, que finalment va guanyar Pedro Sánchez. "El nostre problema no és intern sinó de credibilitat social. Això significa que si diem esquerra, hem de fer esquerra; si diem primàries, hem de fer primàries. Hem perdut la connexió amb la societat i només la recuperarem si demostrem un propòsit sincer de rectificació de les nostres polítiques, ens obrim i escoltem", va escriure llavors en una carta adreçada a la militància socialista. 

L'abril del 2016 va renunciar a ser diputada. Abandonava la vida parlamentària, però no la política, ja que seguia a l'executiva del PSOE. Al setembre d'aquest any, va fitxar com a sòcia del bufet Ramón y Cajal Advocats.

MÉS INFORMACIÓ