Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Forma i contingut en els partits polítics

En la majoria de països observem difuminació de fronteres entre partits, renovació de líders i de maneres de fer, cosa que comporta canvis dels espais polítics sempre que hi ha eleccions

Les evidències sobre la falta de credibilitat en les institucions i en els partits s'acumulen. No és un clar rebuig a la política, ja que aquestes mateixes enquestes i estudis d'opinió mostren un grau de politització i mobilització superior aquí que a d'altres parts d'Europa. Per tant, la qüestió que apareix és: no ens agraden els partits, o el que no ens agrada són els partits que tenim?. A tot arreu s'observa una forta recomposició del mapa de partits polítics, que afecta tant les formes en què s'organitzen, com, aparentment, en una més pluralitat de continguts i de paràmetres ideològics. Les famílies tradicionals en l'Europa posterior al 1945 (conservadors, liberals, democristians, socialdemòcrates i comunistes), perviuen en alguns casos, però en la majoria de països observem difuminació de fronteres entre partits, constants processos de “rebranding” o canvi en les “marques”, renovació de líders i de maneres de fer, la qual cosa comporta canvis dels espais polítics en cada contesa electoral. Els electors han d'indagar què expressen els nous rètols i els analistes de sistemes electorals tenen complicat seguir les trajectòries dels votants, tant a l'hora de fer enquestes per anticipar resultats com a l'hora d'analitzar-los.

La combinació de lideratges polítics significatius i de posicions més o menys definides entorn d'eixos concrets de conflicte polític (major o menor despesa pública, pes del públic o del privat en educació/sanitat, més o menys impostos, reacció davant immigrants, èmfasis en la seguretat, valors relacionats amb família, gènere, pautes sexuals, etc.) adquireixen més significació que la fidelitat a noms o famílies polítiques més pròpies del segle XX que del moment que vivim. Però també és cert que, com deia fa uns dies José Fernández Albertos en el blog Piedras de Papel, els votants a Espanya dels nous partits segueixen tenint com a referència en les seves opcions qüestions que no s'allunyen del que hem anat anomenat esquerra i dreta, encara que les seves formulacions i expressions tinguin formats diferents als convencionals.

A Catalunya sabem que tenim un altre eix de conflicte entorn del debat de l'autogovern i de la configuració polític-territorial amb Espanya. I també en aquest eix, la reconfiguració de partits ha estat i és notable des de la sentència del TC i les grans mobilitzacions socials posteriors. Han variat els ítems, han variat els lideratges i seguim instal·lats en la recomposició d'espais, però l'eix esmentat segueix funcionant amb notable precisió per situar cada formació política. Els grans espais per ocupar són els que han anat deixant vacants tant el PSC com, en major mesura, CiU. I és aquí on forces polítiques com la nascuda ahir sota el lideratge d'Ada Colau i Xavier Domènech (o l'amb prou feines presentada “Lliures”), pretenen jugar les seves cartes.

Si atenem les formes de funcionament dels nous espais polítics, el que es detecta és la translació cap a l'interior de les organitzacions de moltes de les variables que caracteritzen la nova època. Més fluïdesa en les adhesions amb abundants casos de multipertinences o dobles militàncies; més horitzontalitat en la comunicació interna, però amb necessitat de lideratges significatius que aconsegueixin certa unitat en el missatge malgrat el soroll i la pluralitat; menys formalitat en els paràmetres de relació entre formació política i limítrofs, amb fronteres menys nítides entre qui són i qui no són del tot; més acceptació d'incerteses i d'opinions relativament contradictòries en certs temes en els quals encara no s'ha decantat una opinió clarament majoritària (Europa com a exemple). El repte és posar al dia el mateix concepte de representació. No es tracta només de delegar o de protestar, sinó també de crear, de fer, i de superar la distància entre els que diuen representar-nos i els que no volen limitar la seva funció a la institucionalitat electoral periòdica. El tema és renovar la política, sense pretendre monopolitzar ni capitalitzar aquest tema transversal. Del que es tracta és d'estar en això, treballar en això, des de la proximitat i l'horitzontalitat i no des del privilegi i la jerarquia. Acceptar compartir dubtes i experiències, sense intentar representar en exclusiva. Impulsar una visió d'allò públic i comú que no s'esgoti en allò institucional.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.