Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Repensar el progrés, forçar el pacte

Si l'esquerra no és capaç de forçar el pacte, ens endinsarem definitivament en el camí de l'autoritarisme postdemocràtic, sense marxa enrere possible

“Com més liberal es fa Europa, més esdevé per reacció nacionalista i xenòfoba”, aquesta frase és de l'historiador francès Patrick Boucheron. En un article recent a Le Monde explicava com “els efectes desastrosos d'una economia cada vegada més alliberada de regulacions socials semblen rellançar indefinidament la màquina de fixar les identitats i de dibuixar fronteres per defensar-les”. La cultura de desarmament del públic i de desregulacions i privatitzacions massives que tant els partits conservadors com la socialdemocràcia van assumir en les últimes dècades com a horitzó insuperable del nostre temps ha topat amb una resposta reactiva que ha posat en evidència els límits del neoliberalisme que no es van voler veure ni anticipar: la descomposició del teixit comú, la debilitació de les pautes culturals que articulen una societat i, en última instància, la ruptura del pacte social. I en aquest punt estem, amb els anomenats populismes a l'alça i els governs que van ballar l'aigua al neoliberalisme mirant-los amb un rictus hipòcrita de sorpresa.

Va esclatar la crisi i l'esquerra no hi era ni se l'esperava, precisament quan més se la necessitava. La socialdemocràcia s'havia autoeliminat en fer-se companya de viatge de les polítiques socialment desreguladores que han provocat les destrosses socials sobre les quals el nacionalisme i la xenofòbia han trobat les condicions adequades per créixer i florir. L'esquerra no socialdemòcrata ha trigat a entrar en escena i la seva emergència s'ha produït principalment als països del Sud d'Europa. La crisi de la socialdemocràcia és per tant fruit de la seva impotència davant l'embranzida liberal. Va optar pel seguidisme i quan ha volgut rescatar-se ja era tard, estava atrapada en el descrèdit, sense força per impulsar la reconstrucció del pacte social.

I, no obstant això, el socialisme hauria d'haver estat l'actitud crítica capaç de “prendre's de debò els retrets que els nacionalistes dirigeixen al liberalisme, de considerar justificat el risc de dissolució que s'ha fet córrer a la societat, proposar una solució igualment reactiva però no reaccionària, compatible amb la idea d'una societat diferenciada animada per un progrés social que permeti la desnaturalització dels estatus”, per dir-ho com Patrick Boucheron, que d'aquesta manera apunta el que hauria de ser el programa de futur per a l'esquerra. De què estem parlant? De la necessitat d'enfortir l'Estat, és a dir, de retornar autoritat i dignitat a la funció pública; i de la reconstrucció dels espais compartits que l'extrema dreta decanta per la via identitària i xenòfoba, mentre l'esquerra recupera la idea d'allò comú com a lloc de reconeixement dels ciutadans sense discriminacions d'origen o condició.

Però per passar de la fase reactiva a l'alternativa construïda sobre la raó i l'empatia (sense necessitat d'acudir a referents transcendentals, ja sigui la religió o la pàtria) és necessari al meu entendre la recuperació i redefinició de la idea de progrés. Enfront de la utopia de la redempció nacional, racial o religiosa o de la redempció individual, la construcció d'una idea de futur pensada en termes realment emancipatoris. Si les brutals desigualtats que erosionen la convivència i la dignitat de les persones són la dada, la resposta ha d'estar no tant en un mite voluntarista de la igualtat sinó en un sistema d'equitat i equiparació construït sobre un reconeixement real de drets i obligacions.

Emancipar-se és, en el noble sentit kantià, que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per si mateix, però és també recuperar el desig que ha estat fos per la pulsió en l'aspiradora consumista que deixa els subjectes penjats de l'espiral sense redempció del consum. I sense desig no hi ha relació, hi ha confrontació. Emancipar-se és també compartir una perspectiva de construcció del futur de la qual ningú se senti exclòs. Aquest és l'horitzó de progrés al qual la socialdemocràcia va renunciar i en el qual l'esquerra va fracassar. Reconstruir-lo és la base d'una renovació del pacte social que en aquest moment és possible en la mesura en què l'abisme de la desigualtat pugui amenaçar l'estabilitat del sistema i, a la manera de la postguerra, les elits poden sentir-se obligades a fer concessions. Si l'esquerra no és capaç de forçar el pacte, ens endinsarem definitivament en el camí de l'autoritarisme postdemocràtic, sense marxa enrere possible.