Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Ningú ajuda les nenes que van travessar el sostre del futbol

L’AEM Lleida, equip femení campió en una lliga de nens, està fent la volta al món, però no han aconseguit sumar suports per continuar endavant

L'equip de futbol de l'AEM Lleida.

L’AEM Lleida és una festa. Aquest humil club de futbol català fa dies que està instal·lat en un núvol. Es va alçar el dissabte 1 d’abril, quan el seu equip infantil es va proclamar campió de Lliga. No és la primera vegada que un equip dels 33 que componen aquest club acaba al capdavant. Amb una particularitat: l’equip victoriós està compost íntegrament per nenes, mentre que la resta dels seus rivals –derrotats– tenen nens en els seus efectius.

Les jugadores de l’AEM tenen 12 i 13 anys. La seva categoria, infantil, és l’última en la qual es permeten equips mixtos. “Encara que no hi ha gaires nenes”, explica Sergio González, president de l’AEM Lleida. “Així que el que vam decidir va ser unir-les a totes en un equip i inscriure-les en aquest campionat. Els pares ens van preguntar que si estàvem bojos. Un equip de nenes competint contra nens. I mira tu, no estàvem bojos”. El Sergio somriu.

Les guerreres de l’AEM, contra pronòstic, han guanyat la lliga que no els corresponia. I estan fent un gran enrenou. “Des del dissabte que ens vam proclamar campions, ens han trucat de televisions, ràdios, diaris… De Colòmbia, l’Argentina, Mèxic… També vindrà el New York Times a fer-nos un reportatge”, diu el Sergio sorprès.

Andrea Gómez, la capitana de l’equip, explica que “avui al col·le ens han fet l’onada. I els profes ens feliciten. També pel carrer. És com ser famosa”. “L’onada baixarà. Això és important tenir-ho en compte”, diu el Sergio, el presi. Sap de què parla un home que, des de fa anys, aposta pel futbol femení. I apostar pel futbol femení a Espanya és com llançar els diners per la finestra.

La realitat és que aquí ningú creu en el futbol femení. “Ningú no hi posa ni un cèntim”. Ho explica el Sergio dempeus en la petita oficina que el club té a les seves instal·lacions. Darrere d’ell hi ha un panell en el qual figuren els quatre patrocinadors de l’AEM Lleida. El Sergio assenyala: “Aquest se’n va anar en orris, aquest fa dos anys que no hi posa diners, aquest ens dona xandalls per als entrenadors, però no equipaments per a les jugadores i aquest soc jo, és la meva empresa”.

Part de l'equip de l'AEM Lleida.
Part de l'equip de l'AEM Lleida.

“Ni et pots imaginar a la quantitat de portes que jo he picat, però quan els explico que és un equip femení, ni un cèntim”. El cap del Sergio gira aquests dies al voltant de com treure partit a la sobtada visibilitat. I ningú respon als seus reclams. “De debò a cap marca l’atreu la història d’un equip de nenes que guanya tots els equips de nens?”, es pregunta mirant al camp buit. El sol comença a baixar i els primers crits i rialles de nens arriben a les instal·lacions per entrenar.

El sostre per ser dona

En l’actualitat, i segons dades de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), existeixen unes 11.000 llicències federatives de dones. Fa mesos, el recentment creat Comitè de Futbol Femení de l’AFE, va aconseguir que totes les jugadores de Primera Divisió tinguessin contracte. Això no significa que puguin viure del futbol. Amb prou feines un grapat d’elles té un sou que li permet dir que el futbol és la seva professió.

Fe Robles és la presidenta del Comitè. Explica que estan treballant en un conveni col·lectiu i un salari mínim per a les jugadores. Unes garanties mínimes perquè les nenes vegin un futur, una sortida, i no només el sostre contra el qual inevitablement es dirigeixen. “Les coses han millorat, però queda moltíssim. La inversió per si mateixa no és suficient. Ha de repercutir en les condicions de treball de les jugadores”, explica la Fe.

“Ni et pots imaginar a la quantitat de portes que jo he picat per buscar diners. Quan els explico que és un equip femení, ni un cèntim”

Per això, Andrea Gómez, la capitana i màxima golejadora de l’AEM, somia ja, amb 13 anys, anar-se’n als Estats Units, el paradís del futbol femení. “Vull una beca i anar-me’n allà a estudiar, per poder ser professional”, diu. Això malgrat que l’Andrea i les altres nenes van guanyar la lliga sobradament. Només van perdre un partit i van empatar-ne un altre. La resta, victòries. Alguna aclaparadora, com un 8-0. Quan faltaven quatre jornades per al final del campionat, ja li treien 16 punts al segon. “Als nens els fa molta ràbia que els guanyem. Molts acaben plorant. Perquè es creuen que això és només per a ells”, diu l’Andrea.

En algun partit, les campiones de l’AEM van rebre insults. L’Andrea recorda que, en un partit que anaven empatant, un nen –de 13 anys– els va dir que marxessin a casa a fregar. “Va ser just abans que jo tirés una falta. La seva mare, des de la graderia, ens va cridar ‘porques’. Però nosaltres no diem res, ens entra per una orella i ens surt per l’altra. Així que vaig xutar, vaig marcar gol i vam guanyar. Així els responem nosaltres”. I l’Andrea torna a riure, burleta.