Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Què esperem?

La promesa pluja de milions havia de ser suficient perquè es temperessin les ànsies independentistes. Ja se sap, si alguna cosa fenícia hi ha, és el caràcter català

El president espanyol, Mariano Rajoy.
El president espanyol, Mariano Rajoy.

Ens hem acostumat tant a la mentida que sembla que hàgim de combregar-hi tot i saber que el que se’ns diu no és veritat. L’última falsedat, la de la pluja de milions per les inversions a Catalunya, és particularment escandalosa. Ha estat la demostració de fins a quin punt la directriu política pot manar sobre la informació. Pocs dies després, els Pressupostos han deixat en declaració d’intencions l’enèsima promesa solemne.

Les portades de l’endemà a la visita de Rajoy fregaven la humiliació. N’hi havia d’haver prou amb la pluja de milions promesa perquè es temperessin les ànsies independentistes. Ja se sap que si alguna té el caràcter català és una ànima fenícia. De poc val veure la comprovació, científica, de l’endarreriment en les infraestructures i del dèficit fiscal, i de poc serveix veure ja no el grau de compliment de la inversió, sinó el grau de credibilitat de les promeses realitzades.

Les reaccions no es van fer esperar i en un arc que va de l’ABC a la sorprenent Mònica Oltra, a Rajoy li van retreure la decisió. Mitjans als quals només els va faltar preguntar de què ens queixàvem, tractant-nos de desagraïts, publicaven a Extremadura els greuges de la suposada inversió. Altres posaven preu a la desafecció preguntant quant valia mantenir Catalunya callada. Així ho va fer Oltra en un gest digne de Rodríguez Ibarra, dient que se’ns tapava la boca. És una de les demostracions més palpables que Espanya pot ser moltes coses, però en absolut una nació.

Arriba un moment que la paraula cansa i que escrivint sobre política estem donant voltes i més voltes a la mateixa qüestió sense avenços clars. Llegim reflexions i articles més o menys encertats, però això d’estirar tant el xiclet comença a ser una mica viciós. Estem tips d’expressions lampedusianes, de llocs comuns i de reflexions profundes sobre Pla o Vicens Vives, dels nous punts de vista sobre l’encaix de Catalunya i Espanya, amb citació d’Azaña o de Chaves Nogales.

Això està tan vist per a sentència que, de fet, ja s’estan produint. Unes reals i unes altres de facto: mentre l’Estat inhabilita Francesc Homs, la vella guàrdia d’Iniciativa intenta purgar Àngels Martínez Castells pel sí al referèndum i la majoria del Congrés frena els pressupostos catalans. Pot ser notícia però estava més que previst. Hi ha moviments? Bé, més que moviments hi ha escenes ridícules, com la pluja de milions. Amb un dèficit fiscal clamorós, Rajoy es permet venir aquí a dir que arreglarà el que ja va prometre i va espatllar el PSOE i el que el PP es vanta de destrossar.

Nous personatges i la història de sempre… No dubto que les promeses de descentralització del poder i de reconeixement nacional que fa Podem són sinceres però ja hem estat aquí amb Zapatero i avui estem aquí amb Domènech. Els nostres intel·lectuals moderats, dialogants, sorayescos o compungits tampoc aporten arguments nous sobre el tema perquè saben que no queda recorregut.

Li toca moure fitxa al Govern de la Generalitat. Això vol dir forçar el referèndum i mantenir-se ferm en la seva defensa. Vol dir no demorar més la hisenda pròpia, que ara depèn, se suposa, d’ERC. Segur que cometran errors, però el pitjor error serà no fer res. Que la CUP és un desastre? Recordin que qui no té res més, amb el seu marit es fica al llit i que Junts pel Sí no és un model de virtuts. Per cert, era la meva àvia qui solia dir que qui no té res més amb el seu marit es fica al llit.

Avui el pitjor fatalisme al qual ens podem enfrontar és a aquesta calma absoluta que serveix perquè un dia inhabilitin a un, un altre dia multin un altre i al tercer, arribi el president del Govern a riure’s de nosaltres preguntant quant costa que no diguem ni piu. Cap enrere no hi ha res. Cap enrere només tenim el mateix de sempre: política autonomista, articles de les ploraneres de la tercera via i un país que segueix discutint sobre promeses que no es compliran. Encara que acumulem desenes de columnes d’opinió i declaracions la realitat roman inamovible i el dia que ho faci, per poc que sigui, per petita que sigui la millora en respecte cultural, institucional o pressupostari, la reacció dels partits i mitjans, serà clamorosa, tremenda.

En comptes d’organitzar caixes de resistència, a què estem esperant, per tenir data, pregunta i començar la campanya, president?

Francesc Serés és escriptor.