Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Condemnats a patir

La criminalització de l'eutanàsia viola el dret fonamental a la llibertat de la persona que desitja morir

Un infermer sosté la mà d'un pacient a l'Hospital Clínic de Barcelona.
Un infermer sosté la mà d'un pacient a l'Hospital Clínic de Barcelona.

El 63,3% de la població aprovaria la despenalització de l’eutanàsia. Gairebé un 60% dels votants del PP i un 77% dels del PSOE (enquesta del CIS, 2009). No obstant això, la despenalització de l’eutanàsia i la regulació de la seva pràctica legalitzada han estat rebutjades fa dues setmanes pel Congrés dels Diputats. Per 131 vots en contra, del PP i les seves filials autonòmiques, i 122 abstencions del PSOE, Ciutadans, PdeCat (exConvergència) i Nova Canària, es va rebutjar la presa en consideració d’una proposició de llei presentada per Units Podem, En marea i En Comú Podem (86 vots). La formació equivalent a aquesta última al Parlament de Catalunya havia promogut una altra proposta en el mateix sentit, que va ser aprovada sense cap més oposició que la del PP i Ciutadans. Amb la iniciativa del Parlament ja són set els parlaments autonòmics que han instat el Congrés perquè es derogui el càstig penal de l’eutanàsia, i en tots ells s’ha comptat amb el vot favorable del PSOE.

És significatiu que, immediatament després de rebutjar la proposició de despenalització de l’eutanàsia, Ciutadans hagi presentat un projecte de llei de cures pal·liatives, massa semblant a un altre anterior dels socialistes, i tots dos similars a lleis ja vigents en la majoria de les comunitats autònomes.

Des del segle XIX els codis penals regulaven l’eutanàsia com a ajuda executiva al suïcidi, castigant amb la mateixa pena que l’homicidi el qui auxilia el suïcida fins a l’extrem de causar-li la mort. El 1995 es va modificar la regulació existent des de feia més de cent cinquanta anys. El nou codi penal atenua la pena de presó, però no la suprimeix, i afegeix una atenuació extraordinària per als casos en què s’actua per petició expressa, seriosa i inequívoca de qui desitja morir, si aquest pateix una malaltia greu que conduiria necessàriament a la seva mort, o que li produeix greus patiments permanents difícils de suportar. En aquests casos, que són els característics de l’eutanàsia, també hi ha pena de presó, accessòria d’inhabilitació i antecedents penals, encara que la presó podria ser inferior a dos anys, i per això evitar la presó. Però per a això cal que es produeixi l’afortunada circumstància, sempre aleatòria, que jutgi un tribunal extraordinàriament comprensiu i benvolent.

En el debat del 1995 el grup Popular es pronunciava a favor de mantenir la severitat penal històrica, i el grup d’IU-IC proposava la total despenalització de l’eutanàsia. El grup socialista va optar per un terme mitjà. Pena de presó, però més curta. Vint-i-dos anys després, en el brevíssim debat del passat mes de març, el grup socialista manté el seu criteri de moderació intermèdia, però amb altres matisos. Al seu judici, no és un problema prioritari, i per això ajorna sine die la regulació del gravíssim conflicte ètic i democràtic que planteja la penalització de l’eutanàsia, esperant un posterior “debat assossegat per aconseguir un consens ampli”, no se sap quan.

És inacceptable escudar-se en la suficiència d’una legislació sobre tractaments pal·liatius per, així, evitar el problema de la necessària despenalització de l’eutanàsia. No és el mateix l’eutanàsia que l’ajuda facultativa a morir sense dolor, de vegades demanada anticipadament pel pacient. Aquesta ajuda podrà regular-se per una normativa estatal o autonòmica de cures pal·liatives efectiva, suficient i generalitzada. Però no cal esgrimir aquesta normativa per ocultar o eludir el problema de l’ajuda a la mort voluntària. Quedarien fora de l’àmbit dels tractaments pal·liatius casos en què no hi ha imminència de mort com el de Ramón Sampedro, magistralment plasmat per Amenábar i Bardem a Mar adentro. Són supòsits de tetraplegies, de vides mantingudes artificialment en estat vegetatiu, i fins i tot estats de decrepitud mental avançada. Aquests casos també comporten patiments insuportables fins i tot si no hi ha grans dolors físics. En aquests casos, quan el pacient ha expressat amb antelació, amb plena lucidesa, llibertat i formalitat, el seu desig de posar fi a la seva vida per finalitzar la seva situació, necessita una mà aliena perquè ell, personalment, no pot suïcidar-se. La criminalització de l’eutanàsia, sobretot en tals supòsits, viola el dret fonamental a la llibertat de la persona que desitja morir. L’obliga a suportar pel temps que li quedi de vida, una existència incompatible amb el seu sentit de la dignitat. Per això la criminalització de l’eutanàsia implica una condemna irracional, innecessària i inhumana.

 José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.