Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Guanya Goliat

Realment no hi ha res a fer. És com si una maquinària cega es posés en marxa, expedient rere expedient, i ja no es pogués aturar

Un home passeja per les Corts.

El nucli antic de les Corts és un petit barri de cases més o menys altes, trufades d’edificis de pisos, amb alguna joia amagada i embolcallat tot en un silenci amable que ve de l’absència de cotxes. No és senyorívol com Sarrià o pintoresc com Sant Andreu: és més aviat anodí, si no fos per les dues places històriques que li donen vida. Jordi Hereu, oficiant de regidor de districte, el va peatonalitzar, però no va aconseguir donar vida a un comerç ofegat per la proximitat de dos monstres, El Corte Inglés i L’illa. Encara i així els veïns s’estimen aquest espai, perquè és l’únic que els explica coses d’èpoques passades, l’únic que els acull maternalment, per bé que per tot arreu predomina el color gris del paviment o l’ocre destenyit que caracteritza les edificacions de Barcelona. Només hi ha dos jardins, un d’ells l’amical terrassa oberta de Can Deu, el centre cívic del barri; l’altre jardí està condemnat.

Aquesta és la història d’una malfiança, en la qual les paraules i els fets no casen. Me l’explica Marta Ollich, que és una veïna normal –malgrat que té el suport de totes les entitats del barri–, una dona dinàmica que ha posat moltes hores en aquest plet. Mireu, incrustada en aquest espai històric, hi ha una gran residència de sacerdots, un edifici relativament nou, discret, que sol tenir poc moviment. Adossat, hi ha un altre edifici, aquest antic i protegit, que està buit: és el “convictori” sacerdotal, amb les seves quatre plantes i el seu jardí. Se’l coneixia com Can Capellanets. En algun moment, l’Arquebisbat de Barcelona va veure la llum: aquest conjunt podia transformar-se en una residència d’investigadors –el districte està ple d’universitats– si se li afegia una construcció de sis plantes, sis, just on ara respiren els xipresos.

La normativa diu que s’ha de conservar el petit jardí condemnat, però una funcionària d’Urbanisme informa favorablement la llicència dient que la dita conservació “cal interpretar-la com la necessitat de conservar un espai enjardinat al voltant de la peça catalogada”, cosa que contempla el projecte, dos pams i la resta fora. I ja està. L’Arquebisbat addueix que, cedint el nou edifici a una empresa a canvi d’un cànon, podrà finançar millor la residència adjunta. Els veïns sospiten que aquest alberg podria finalment exercir funcions d’hotel encobert. Però tot està dintre la llei. Els promotors han fet algun retoc al projecte –unes poques habitacions menys–, que va avalar Xavier Trias, que solia tenir comprensió envers aquesta mena d’iniciatives.

Els veïns van respirar amb el canvi de govern. Van demanar a Ada Colau una consulta popular. No n’hi va haver ni n’hi haurà, perquè la participació la controla aquell que mana. Les peticions al nou arquebisbe, Juan José Omella, tampoc no van donar fruit: les podem descriure com d’adust i espès silenci. No hi ha realment res a fer. És com si una maquinària cega es posés en marxa, expedient rere expedient, i ja no es pogués parar. Tampoc no és una catàstrofe, de fet molta gent no notarà la diferència quan el bloc estigui construït. És simplement una paràbola de com els veïns són aliens al seu entorn, només amb el recurs de la pancarta. Les decisions i les raons circulen per un altre àmbit i desemboquen als despatxos on els funcionaris revisen papers i decideixen que és més fàcil donar-li la raó a qui té el poder. És el cas de l’hotel del Palau, de tantes permutes, de tants desastres que sembla que no però acaben inaugurats i rampants.

La ciutat és per definició un espai col·lectiu. On alguns fan negocis, altres defensen el bé comú. És difícil conciliar els dos elements, tots dos necessaris, si els veïns no poden exercir de frontissa, de vigilants de la finca, perquè són ells els qui tenen la primera intuïció d’allò que els perjudica, d’allò que és un abús. No sempre tenen raó però caldria, com a mínim, escoltar-los. I no és així. La maquinària està prevista per afavorir l’economia, per més que avui l’economia sigui especulativa. I això no està canviant ni tan sols amb un ajuntament que diu que vol canviar-ho tot. Goliat segueix guanyant el petit David, perquè lleis i govern no permeten que David creixi fins a fer-li ombra al gegant obtús. Al capdavall, les pancartes no duren per sempre.

Patricia Gabancho és escriptora.