Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

La igualtat davant la llei

Siguem conscients que la idea que existeixen dues classes de justícia, una per als rics i una altra per als pobres, és generalitzada. Només a Finlàndia s’opina el contrari

La igualtat total mai ha estat aconseguida malgrat els esforços realitzats per acostar-s’hi. A Occident, la igualtat formal davant la llei i els tribunals està garantida. Només queden alguns vestigis, com els aforaments, que a Espanya haurien de ser dràsticament reduïts en benefici de tots, inclosos els aforats. Però la igualtat real són figues d’un altre paner. En realitat, molts factors condueixen a la desigualtat, no només els derivats de la naturalesa humana, sinó també els socials. No es tracta de predicar la resignació. Al contrari, cal assumir que hi ha desigualtat i combatre-la amb responsabilitat, tenint en compte que l’ànim de lucre és inherent a la condició humana.

En democràcia, el sistema més idoni per limitar la desigualtat és un règim fiscal progressiu i de rigorós compliment. Els qui vulneren les seves obligacions tributàries, segons el Codi Penal, són uns paràsits socials, a més d’uns ciutadans menyspreables. La pregunta, davant esdeveniments recents, és: pot existir la igualtat davant la llei i els tribunals si, com hem assenyalat, vivim en una societat essencialment desigual? Difícil, molt difícil.

Els tribunals reben en les seves estrades la desigualtat real que hi ha en la societat i per regla general no l’agreugen però tampoc hi posen remei per una simple raó: no està a les seves mans fer-ho. Així es dedueix almenys de la interpretació que fan de la seva comesa. La percepció de la ciutadania és, no obstant això, que els poderosos reben un tracte privilegiat i no falten dades que confirmen aquesta impressió.

En primer lloc, la durada dels judicis per la complexitat dels delictes imputats, per acabar al cap d’anys i anys amb penes poc severes comparades amb les imposades a la delinqüència primitiva i violenta dels desfavorits. Als quals cal afegir que rarament es retorna els diners robats. També contribueix a la dilatació dels processos l’excés de garantisme, la falta de mitjans, l’actitud de les defenses i els canvis de jutges i fiscals, etcètera.

En segon lloc, contribueix a la idea de tracte privilegiat el fet que els presumptes delinqüents d’alt nivell social poden tenir defenses de primera categoria. La seva posició els permet pagar els honoraris alts que aquestes perceben i tenir una ressonància mediàtica assegurada. No es té notícia que algun d’aquests lletrats hagi renunciat a la defensa d’aquesta classe de patrocinats per raons ètiques o morals. Si aquestes negatives existeixen seria bo conèixer-les.

Influeix, en tercer lloc, la presència entre aquests defensors de funcionaris públics en actiu o en excedència, que s’han passat al sector privat. La confusió entre el públic i el privat és al nostre país una xacra que explica molt d’allò que esdevé. Un exemple: el fiscal del judici del cas Nóos està pendent des de fa mesos d’anar-se’n de la Fiscalia per integrar-se a un bufet privat. Així són les coses.

Si existís voluntat política, hi hauria remeis, encara que no solucions absolutes. Bé ho saben els polítics responsables. Aquestes serien algunes de les possibles reformes: a) establir un sistema públic de defensa de les persones desfavorides, com ja existeix en altres països; b) obligar els bufets de nivell superior o mig a assumir gratuïtament o a preu reduït la defensa d’un nombre determinat de processos a l’any; c) revisar l’actual sistema que permet que funcionaris públics en actiu puguin actuar en contra de l’Estat des del sector privat, així com les sortides i retorns dels excedents; d) més protagonisme processal dels jutges, especialment en els judicis penals; e) simplificació processal, més mitjans per als tribunals i millora de l’organització judicial i f) càstig exemplar a les obstruccions que impedeixin o retardin la tasca de la justícia i més beneficis per als qui hi col·laborin.

Malgrat tot, els tribunals de justícia constitueixen la garantia suprema dels ciutadans. L’ocorregut amb les clàusules hipotecàries abusives és un exemple que ve com a anell al dit. Aquest és el camí a seguir, amb esperança, sense defalliments encara que sabent que els obstacles són poderosos i els seus assistents, també. Mentrestant, siguem conscients que la idea que existeixen dues classes de justícia, una per als rics i una altra per als pobres, és generalitzada. Només a Finlàndia s’opina el contrari.

Ángel García Fontanet és magistrat jubilat.