Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Coronació sense llustre

Crida l'atenció la incapacitat, la impotència dels populars catalans per tenir qualsevol iniciativa política, qualsevol discurs propi

Sánchez-Camacho, Rajoy i Albiol, l'any passat a Barcelona.

I van... dotze. Descomptades dues o tres interinitats cobertes per sendes comissions gestores, el partit històric de la dreta espanyolista a Catalunya ha commemorat el seu quarantè aniversari (ja que es va constituir com a Aliança Popular el març del 1977) en investir el que, des de Laureano López Rodó, és el seu dotzè líder: Xavier García Albiol. Segons les cròniques periodístiques, el van votar 782 compromissaris, el 92,9% dels presents i el 72,6% dels possibles. En realitat, igual que tots els seus predecessors, va tenir un únic elector. El dels sis primers va ser Manuel Fraga; el dels tres següents, José María Aznar; el dels tres últims (Daniel Sirera, Alicia Sánchez-Camacho i ara García Albiol) ha estat Mariano Rajoy.

El nou lideratge, doncs, manca de qualsevol autonomia. Si no la van aconseguir (encara que pogués semblar una altra cosa al principi) personalitats moltíssim més brillants, com el ministre Josep Piqué, menys la tindrà l'exalcalde de Badalona, que no destaca precisament per la facúndia discursiva ni l'originalitat de les seves propostes polítiques, sinó per la pesada tenacitat del martell piló.

Si pretenia fer foc nou, assentar la seva presidència sobre bases pròpies, García Albiol ha hagut de claudicar davant els poders fàctics —vells o recents— que imperen en el si del Partit Popular català: un Enric Millo fortificat en la delegació del Govern central; l'incombustible fernandisme (dels germans Jorge i Alberto Fernández Díaz) que acumula ja més de tres decennis de caciquisme orgànic; la influència comarcal de la ministra Dolors Montserrat, heretada de la seva mare i homònima, que va ser diputada al Parlament durant vint-i-set anys; etcètera.

A sobre, i després de vint mesos d'incòmoda cohabitació entre “presidenta” sortint i “coordinador general” entrant, Albiol no pot deslliurar-se del pesat llast de la seva predecessora Alicia Sánchez-Camarga (ui, perdó, Camacho, Sánchez-Camacho! En què pensava...?), que surt del XIVè congrés com a “coordinadora d'Acció Parlamentària” del PPC. En què consisteix aquesta funció, es preguntaran vostès? El flamant líder ho va voler aclarir el dilluns a TV3: “Alicia Sánchez-Camacho coordina tota l'acció política del que està passant al Congrés”. Considerant que els sis diputats catalans del Grup Popular en aquella cambra no tenen cap marge de maniobra, el d'Alicia és el llaç que adorna una amortització ajornada durant massa temps per la parsimònia de Rajoy.

Però el més destacable del PPC que surt del seu conclave recent no és l'agut continuisme en la direcció, ni les característiques d'un líder l'èxit electoral del qual a Badalona és molt difícil d'extrapolar al conjunt de Catalunya. Allò que de bo de bo crida l'atenció —i no precisament per nou— és la incapacitat, la impotència dels populars catalans per tenir qualsevol iniciativa política, per esbossar qualsevol discurs propi, per ser una altra cosa que la veu dels seus amos Rajoy, Cospedal i companyia.

En temps millors per a ella (cap a l'octubre del 2013), la senyora Sánchez-Camacho va gosar traslladar a Madrid una proposta de finançament específic per a Catalunya, una fórmula que respectés el principi d'ordinalitat (una “solidaritat amb límits”, es va dir) i fins i tot que, dins del marc constitucional, reconegués el “fet diferencial” català. El rebuig fulminant de la cúpula estatal i dels barons territorials a unes idees com aquestes va escarmentar de manera definitiva els dirigents del PPC: de cara a terra, i a repetir mecànicament les consignes procedents de la Moncloa o de Génova 13.

Xavier García Albiol, doncs, arriba al vèrtex de la delegació catalana amb la lliçó ben apresa; lliçó que, a més, encaixa com un guant amb les seves aptituds personals. Un ús insistent fins a l'esgotament de la langue de bois unionista (“oferim un projecte il·lusionant de vida en comú”, “la Generalitat només governa per als independentistes”...); un to esbroncador que faci semblar tova i conciliadora Inés Arrimadas, a veure si amb això es recupera terreny sobre Ciutadans; una ferma negativa a canvis legals de calat (“reformar la Constitució? En aquests moments el clima no és l'adequat”); i, per sobre de tot, estar sempre apunt pel que Madrid disposi, ofereixi, amenaci o ordeni, com un batalló de policia indígena.

En els primers mesos del 1977, abans de les eleccions que li atorgarien amb prou feines el 3,5% dels vots catalans, el magnífic López Rodó sentenciava: “Aquí no hi ha cap més nació que Espanya”. És notable que, quaranta anys després, el PP segueixi ancorat en la mateixa posició.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.