‘Rigoletto’: forma i funció
Cal felicitar la direcció del Liceu perquè, a part de la producció escènica, els cantants van ser tan excepcionalment bons com per fer-nos oblidar les pessigolles visuals
Molta gent pensa erròniament que hi ha dos tipus de produccions operístiques: les tradicionals i les modernes. Però no és cert; hi ha les bones i les dolentes. I tant les unes tradicionals com les modernes poden ser bones o dolentes, amb la tendència, al meu entendre, que les modernes tendeixen a ser més dolentes que les tradicionals per les raons que esmentaré més avall. En art, d’altra banda, no hi ha formes i continguts. En art tot és forma. El contingut, l’hi posem nosaltres. I les formes, per ser vàlides, han de tenir funcions. Després d’establir aquests principis elementals, hauríem de recordar què va dir Aristòtil a la seva Poètica: que l’espectacle (opsis, en grec, és a dir la part visual) era el menys important de la tragèdia. El més important, segons Aristòtil, és l’argument (mitos) i el caràcter (etos: la qualitat moral dels personatges). Actualment, els responsables de la posada en escena i del vestuari tendeixen a erigir-se en els protagonistes, en lloc de servir la partitura i l’argument. I és aquí on comencen els mals de la majoria de les produccions anomenades modernes.
Les pessigolles visuals, per excepcionals que siguin, com és el cas de la producció de Rigoletto al Liceu, si no tenen més funció que complaure els espectadors més o menys exigents, per cares que siguin (i ho solen ser molt), valen molt poca cosa. Feia temps que al Liceu no escoltàvem una òpera amb uns cantants tan competents. Els dos repartiments tenen una gran qualitat. El vestuari és excepcionalment bonic i el decorat també és visualment espectacular; però s’hi veia el desig de ser els protagonistes de la representació, quan la seva virtut principal hauria d’haver estat la de servir el compositor i l’argument, funció que els cantants complien a la perfecció.
Un escenari tradicional o modern, a Rigoletto, necessita una bona representació de la cort, de la casa de Rigoletto i de l’escena del duc i la seva amant. Deixant a part alguns errors de direcció d’actors, veiem un escenari partit, una escala immensa que no va enlloc i que cap personatge usa del tot, unes portes horitzontals, una il·luminació astuta i espectacular, i un vestuari molt bonic però gratuït. Res de tot això no serveix l’argument.
El que els amants de l’òpera constatem sovint és que els encarregats de l’opsis es converteixin en els protagonistes de la representació. Com que totes les modes passen, aquesta també passarà. A la llarga, ja sorgiran bons directors amb la humilitat suficient per servir la partitura i l’argument. Els pressupostos baixaran de preu (i també les entrades) i tots quedarem més satisfets. Ara bé: en el cas de Rigoletto, cal felicitar la direcció del Liceu perquè, a part de la producció escènica, els cantants van ser tan excepcionalment bons com per fer-nos oblidar les pessigolles visuals. Tancant els ulls, tot era extraordinari.
