Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ENTREVISTA | Roger Mas

Roger Mas: “M’interessa el que, passant-li a tots, resulta extraordinari”

El cantautor recopila lletres significatives del seu cançoner a ‘El dolor de la bellesa’ (Empúries) mena de diccionari sobre els seus mons, els imaginats i els viscuts

El cantautor de Solsona Roger Mas, a Barcelona.
El cantautor de Solsona Roger Mas, a Barcelona.

Pregunta. Un llibre?

Resposta. Per dues raons. Una de prosaica: el meu editor hi va insistir, creia que em podia explicar sense les limitacions del llenguatge musical. L’altra és que de jove havia fet dos llibres que ara entenc com pecats de joventut, i somio a recomprar els venuts i cremar-los. Finalment, em vaig posar a escriure-ho quan l’editor va proposar organitzar-ho com un diccionari, amb entrades ordenades alfabèticament.

P. I no es pot explicar cantant això que escriu?

R. No tot. Sempre m’he explicat cantant, però també als concerts, entre cançó i cançó, on exposo les coses que no explico a les cançons. És curiós, perquè Sisa, que em fa un pròleg extraordinari, on se’n fot cruelment de mi, diu que no hauria d’explicar-me als concerts, que no té sentit explicar-se quan fas servir llenguatge poètic. Jo crec que posar-me en ridícul i parlar treu gravetat a la meva música. Estic convençut que és el que m’ha ajudat a viure professionalment de la música. Els solsonins tenim aquesta cosa litúrgica, greu i barroca que cal equilibrar.

P. Escriure un llibre sobre les coses que li semblen significatives, no és una mostra d’immodèstia?

R. Pot ser. He patit dubtant fins on em despullava en temes personals i també dubtava si el conjunt dels meus parers tenia interès per al públic. He escrit també per als que no em coneixen.

P. I, concerts al marge, no pot explicar-se en les entrevistes?

R. No me’n surto per una raó tan elemental com que crec que no aconsegueixo respondre adequadament al que em pregunten. Com a compositor i escriptor soc molt lent i obsessiu-compulsiu, de manera que repasso i repasso i repasso. I, és clar, en una entrevista has de respondre a l’instant... És com quan em discuteixo amb la meva dona: quan no és al davant tinc clar què li vull dir, però quan parlem resulta que ella, com moltes dones, ho té tot claríssim, i jo em quedo allí, amb cara de ximple, pensant com és possible que passant-me la vida pensant en la meva parella no tingui una resposta raonable... I ella deu pensar: què li passa a aquest muermo, que quan li parlo no sap contestar-me?

P. El llibre seria l’equivalent a les presentacions que fa de les seves cançons en directe?

R. Pot ser, el que explico al llibre són experiències extraordinàries. No tinc una vida extraordinària, el més extraordinari que m’ha passat és el que explico al llibre. I quan dic extraordinàries no vull dir que siguin coses que només em passin a mi. Els nostres records són vivències que no s’escauen cada dia, un accident, un incendi, una mort... A tots ens passen. No m’interessa la quotidianitat, sinó aquelles coses que, passant-nos a tots, resulten extraordinàries.

“Res té massa sentit. Connecto amb el punt desolador de Sisa; la ironia m’ha salvat perquè, en el fons, soc un pessimista”

P. I com es va sentir escrivint sense haver de musicar els textos?

R. Doncs em va alliberar molt. Vaig patir molt, però també m’ho vaig passar molt bé, dec ser masoquista. Crec que la meva vida es basa en un fràgil equilibri entre angoixa i felicitat. Una mica ho explica El dolor de la bellesa, una cançó que em diu que puc volar i també estavellar-me. M’agrada aquest joc.

P. Diu que és obsessiu-compulsiu. I perfeccionista?

R. Sí. Ser així comporta petits problemes a la vida quotidiana, però no a la feina. Com més repasses, més bé toques la guitarra, més bé escrius.

P. El llibre té una entrada sobre drogues. Són una ajuda creativa?

R. No són necessàries, però ajuden. Vaig tornar a fumar al corregir el llibre. Quan vols escriure sobre alguna cosa has de creure que és important, en cas contrari no té sentit fer-ho. Has de trobar quelcom remarcable i en la vida quotidiana és difícil. El cànnabis afavoreix que les coses més obvies se t’apareguin com grans descobriments. Això és molt infantil, però la infància és molt propera a la creativitat.

P. Hi han cançons recitatives, com La rebequeria, que recorden el cabdal de paraules del hip-hop. Com és que no fa més cançons així?

R. Igual és perquè fa temps que no fumo porros. Ho dic seriosament i de broma: alguna cosa hi deu haver. A més, les criatures limiten el temps per crear. Abans de tenir criatures ets el centre del món, després també, però d’una altra manera, perquè són la teva prioritat. També influeix l’edat. De jove tot se t’apareix, et sobrevé. Després perds vigor i ja has vist tantes coses que costa veure’n de noves, i si a sobre tens coses tan esplèndides com criatures… La família té un punt de teranyina. Aquests recitatius van sortir en moments en què estava sol, apartat, amb temps, essent únic centre del món. De tota manera, crec que tornaran.

P. Diu al llibre que quan era jove la creativitat era febril. Ja no en té tanta o és més autoexigent?

R. Amb el temps resulta difícil passar per un lloc nou. I perds vigor, perds frescor i guanyes experiència. A l’escenari soc cada vegada més feliç. Escriure cançons és molt dur, però cantar-les és un goig. Quan surts a l’escenari ja saps que et coneixen i et valoren. Això facilita la feina. I vas aprenent. Per exemple, sé que si m’acosto al rock no em va bé.

P. Doncs El calavera és una bona cançó, i popular.

R. És veritat, és la més escoltada després de Caminant. I la peça preferida del president Puigdemont, que, per cert, va ser el primer de contractar-me a Girona, quan era programador de la Casa de Cultura.

P. És vostè un místic?

R. Ho hauria volgut ser, però no ho soc. De tota manera, sempre hi ha una mica de misticisme. En realitat, m’he convertit en un cínic trist, pessimista, pel que fa als grans afers de la Humanitat. En el dia a dia soc més optimista en veure que, a gran escala, no hi ha res a fer.

P. No confia en el gènere humà?

R. El gènere humà és el que és. Responem a la satisfacció de les nostres necessitats, com animalons que som. Fem el que està previst.

P. Oprimir-nos, explotar-nos, massacrar-nos…..

R. Responem a interessos. Tinc set, busco aigua, necessito amor, el busco... Això és el que fem les persones, excepte amb els fills, on entra directament l’instint de supervivència de l’espècie.

P. La seva obra és molt espiritual. És creient?

R. Soc cínic. De tota manera, m’interessa la tradició catòlica, la moral, no l’Església ni el nacionalcatolicisme. M’atrau la idea que el pecat és l’error. Hi han errors petits, mitjans i grans. Pequem constantment, ens equivoquem. M’interessa aquesta visió del pecat que no necessàriament et condemna perquè existeix la segona cosa interessant, el perdó. El catolicisme ofereix una sortida que el protestantisme no brinda. Al catolicisme pots redimir-te i salvar-te, tot i que hagis pecat molt. Em sento inserit en aquesta moral diguem-ne mediterrània.

P. Vostè dona molt valor a l’individu. Què pensa quan veu que un islamista s’immola en favor del nosaltres, fent saltar pels aires la seva pròpia individualitat?

R. El que em preocupa és que en el fons és més normal del que creiem. Vivim en un trosset del món on fa temps que no patim violència, ni bufetades, ni crueltat de veritat, i ens pensem que és normal. Qualsevol petita mirada a la Història evidencia que les bufetades han estat a l’ordre del dia també aquí. Davant d’això, veure que estem discutint per petites misèries patètiques... Hauríem de posar el focus on cal. Em sembla extraordinari que jo no hagi vist bufetades de veritat.

P. La seva obra i, dins d’ella, el seu llibre, gairebé sempre parla de temes transcendents.

R. És una necessitat des de petit. Les coses han de ser importants, i si no, ho fem veure. Ja ho feia de petit i per això queia malament, perquè a tot li donava una importància tremenda. Sort que vaig conèixer Sisa i Pau Riba i aquesta forma de treure ferro als temes sense banalitzar, aprofundir en la realitat enfotent-se’n del mort i del qui el vetlla. És com un escut que et protegeix. Per això m’encanta allò que diu Sisa a Alarí, alaró traient ferro a la humana necessitat de transcendir, quan diu: “Just acabem de sortir, / ja som a punt d’arribar / Cent anys abans de sortir / ja eren a punt d’arribar”. Aquestes paraules valen per tota una carrera. Em diu que res té massa sentit. Connecto molt amb el punt desolador de Sisa, aquesta ironia m’ha salvat, m’ha fet la vida més portadora, ja que, en el fons, soc un pessimista.

P. I molt solsoní.

R. És que Solsona és com una ikastola on t’ensenyen a ser solsoní, i des de petits ens expliquen que Solsona és el centre del món. Aquesta educació ens la donen amb l’imaginari de la màgia, es fa amb els gegants, els petards, la Mare de Déu del Claustre, el ruc del campanar... És com si fóssim a l’Antic Règim. I això aguanta la tele i les noves tecnologies. Som ultranacionalistes locals, i tot i estudiar o treballar fora, el cap de setmana sempre tornem a casa, a Solsona.