Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Un primer pas

La credibilitat del pla català de Rajoy depèn de la seva execució i rapidesa

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, al fòrum 'Connectats al futur'.

És millor moure's, encara que sigui fent només un pas, que estar-se quiet, paralitzat mentre els altres cavalquen. Aquest és el principi que va semblar plasmar ahir a Barcelona el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, davant de diversos centenars d'empresaris catalans.

Qualsevol acte polític acostuma a tenir diferents lectures. I encara més tractant-se de Rajoy i de les seves receptes —fins ara minimalistes— sobre la qüestió catalana. Així que tot acte es pot comparar amb allò que és desitjable: en aquest cas, una oferta negociada, discutida, detallada i completa, tant de tasques pendents de l'Administració central a Catalunya com d'assumptes relatius a la millora de l'autogovern.

Llavors, un discurs sobre el futur de les deficients infraestructures públiques, que depenen d'ell, es podria qualificar d'insuficient, que arriba tard i poc ambiciós. Sobretot perquè en apel·lar, amb bones raons, als assumptes que més preocupen els catalans, aparca sense encert un fet que també els disgusta: la necessitat de millorar la seva autogovernança política.

Però al mateix temps, la de Rajoy és una aposta per un abordatge necessari de les obres públiques i de transport tan necessàries com sempre ajornades. A més de reiteradament exigides per la societat catalana, els seus usuaris, els seus empresaris, els seus municipis i el seu Govern autònom —el que es va incloure al memorial de greuges de l'anterior president, així com de l'actual—, i desateses en l'última legislatura pel Govern espanyol. De manera que entrar en aquestes qüestions concretes —però tan importants que pavimenten el malestar majoritari dels catalans— és una correcció encertada del focus dispensat a la qüestió catalana, monopolitzat pel respecte (indeclinable) de la legalitat constitucional i estatutària.

Així que es tracta d'un primer pas, però resulta més notori perquè Catalunya ja l'esperava (i es desesperava davant la seva absència) des de fa temps, perquè l'anterior es va produir fa molts anys.

El problema que comporta aquest pas polític és doble. D'una banda, de credibilitat. El pressupost d'obres públiques a Catalunya, des de sempre per sota del seu pes econòmic i inferior a les promeses polítiques, acostuma a empitjorar a l'hora d'executar-lo, més deficient que la mitjana. No és només culpa de la crisi, sinó també del desistiment, acompanyat de la declinant influència general dels poders autòctons. O les xifres que ara es prometen són suficients i es poden complir, o bé la confiança seguirà minvant.

D'altra banda, el problema és de velocitat. La tardança a plantejar plans assenyats pot compensar-se accelerant-los. Però a ningú se li escapa que l'agenda secessionista afronta un calendari sobreescalfat; la resposta del Govern espanyol pot resultar morosa o poc atractiva per a molts. Després del primer pas n'han de venir molts d'altres. I molt més ràpids.