Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Dos errors i un encert de l’independentisme

El desenllaç del Procés depèn de la capacitat de cada part per avaluar amb precisió

la correlació de forces

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. AP

Segur que molts lectors reconeixen l'autor d'aquest text: "Com que tothom pot començar una guerra a voluntat, però no acabar-la, un príncep, abans d'embarcar-se en una empresa, ha de mesurar bé les seves forces".

Sí, és Maquiavel, però el dels Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi, tan alliçonador com El príncep i fins i tot més ric de suggeriments. El que ens fa en aquest capítol, titulat "Els diners són el nervi de la guerra, segons l'opinió comuna", és un consell que hauria necessitat Artur Mas el setembre del 2012 quan va posar en marxa el Procés.

Allò no va començar amb bon peu. Mas va dissoldre el Parlament per buscar una majoria sobiranista indestructible que li permetés negociar des de posicions de força amb el Rajoy de la majoria absoluta, i es va trobar en mans d'Esquerra i amb el principi de la fi de Convergència.

Va fallar, sobretot, en l'avaluació de forces. També en la confiança excessiva en els seus propis mitjans, els diners (sobretot dels pressupostos a la seva disposició des que controlava totes les grans administracions catalanes). Segons Maquiavel, no és l'or el nervi de la guerra, sinó "molts i bons soldats, capitans prudents i bona sort".

Els errors van ser dos. El primer, respecte a les pròpies forces. L'independentisme ha fet un gran salt en l'opinió pública catalana, però no disposa d'una majoria suficient i ha quedat estancat en la seva evolució a l'alça. Aconseguir avenços més grans, que ningú pot descartar frívolament, requereix temps i persistència en l'immobilisme de les majories parlamentàries a Madrid. Perquè prosperessin els plans de Mas, cadascuna de les fites del Procés –eleccions anticipades de la majoria indestructible que no existia, consulta unilateral del 9-N i noves eleccions plebiscitàries insuficients– havia de donar resultats més bons i creixents, que no ha estat el cas.

El segon error afecta les aliances. Si amb les pròpies forces l'error va ser quantitatiu, en aquest cas és qualitatiu. L'independentisme amb prou feines disposa de simpaties exteriors, a excepció d’àmbits ideològics nacionalistes de diferents països normalment poc significatius. El mateix passa en el conjunt d'Espanya, on les simpaties que suscita en la nova esquerra es deuen més a raons tàctiques i oportunistes que a una adhesió a la idea d'autodeterminació independentista.

L'encert? Artur Mas sempre va avaluar correctament l'immobilisme petri de Rajoy, amb la seva negativa a un pacte fiscal, a la reforma de la Constitució, i fins i tot a qualsevol forma de diàleg polític que es pogués haver habilitat el 2012 per evitar l'escalada que després s'ha produït. L'actitud del PP envers Catalunya no ha variat i ha estat decisiva per a la polarització, des que el 2005 es va retirar de la ponència de l'Estatut i va recollir signatures contra els catalans abans de recórrer davant el Tribunal Constitucional. Això ho va veure l'expresident català, de manera que ha pogut moure's amb la seguretat absoluta que no hi hauria cap oferta que tallés el pas a la cavalcada independentista.

El procés està tocant el final però no s'ha tancat el moment maquiavèl·lic en què cal avaluar de nou les forces de cara a un desenllaç que els dirigents han dibuixat com una ruptura amb la legalitat constitucional. De nou cal comptar amb les pròpies forces, però en aquest cas per una cosa més difícil, com és mobilitzar-les i fer-ho de forma més militant i permanent, fins i tot amb riscos violents segons s'aventuren a formular els més radicals del bloc independentista. De nou cal comptar també amb l'avaluació de la força de l'adversari, que se suposa enorme però de dubtosa capacitat de contenció.

Juga a favor del Procés que el llistó quantitatiu està més baix. Només cal una massa compacta de militants ben distribuïda pel territori i sobretot a Barcelona per obtenir la situació disruptiva que justifiqui una culminació fructífera. No podem enganyar-nos respecte a l'objectiu. Amb l'ús i la instrumentalització partidista de les institucions –esperem que no arribi als Mossos d'Esquadra– l'independentisme està erosionant l'autonomia i intentant convertir aquest suïcidi de l'autogovern en la ruïna de la democràcia espanyola. Autonomia i democràcia estan tan estretament vinculades en la història i en el mateix text de la Constitució que no pot haver-n'hi una sense l'altra, i d'aquí l'absurda idea de suspendre la primera per l'aplicació de l'article 155.

Queden les aliances. Si s'arribés a una situació extrema, aquest Maidan barceloní tan anhelat per l'independentisme més ardent, s'obriria una oportunitat d'internacionalització. Tot i així, amb forces de xoc suficients i amb un error fins i tot en la reacció del govern, no està clar en el panorama actual –Trump, Hongria, Polònia, Turquia– que un retrocés democràtic evident produís la mateixa impressió en el món que van imaginar fa cinc anys els que van fer els primers càlculs. Es poden repetir els dos errors i que l'encert no serveixi per a res, de manera que el desenllaç confirmi la insuficiència independentista, el buit internacional i la fortalesa de l'Estat.