Sota el volcà Herzog

“M'agradaria que una anaconda l'escanyés, que una aranya el paralitzés i el verí li fes explotar el cervell, que unes formigues carnívores li mengessin els intestins, que agafés la malària, la febre groga, la lepra (...) El problema és que em segueix perseguint”, va escriure Klaus Kinski sobre Werner Herzog. Es pot intuir que l'obsessiu i meticulós director alemany, barallat amb el món (almenys amb la natura), generi aquests sentiments, però el que és segur és que la seva personalitat marca qui l'escolta. I això és el que els va passar dissabte a la nit a les més de 700 persones que van assistir al festival literari Kosmopolis, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en la que va ser la primera visita del director de Fitzcarraldo o Aguirre, la còlera de Déu a la ciutat.

“On té més color és meu; li vaig dir: ‘Articula el teu verí contra mi’… El seu estil és mediocre, però aquest passatge és bo”, va llançar Herzog amb una afable causticitat, disposat a fer una particular excursió pels deliris interiors de tot ésser humà: polar marró, pantalons de muntanya amb butxaques laterals, botes curtes negres, ulleres penjant. Venia, als 74 anys, amb un esperit juvenil combatiu: “Tinc artilleria per a 10 hores”, va confessar entre bastidors moments abans de recollir-se en solitud, com un monjo, preparant-se per saltar a l'escenari. Li havien precedit cinc minuts del seu Tinent corrupte, on Nicolas Cage riu posseït i al·lucina amb una iguana sota els efectes de les drogues. “Li vaig dir que havia de ser el reflex del diable, del mal, i que s'ho passés tan bé i fos tan malvat com pogués, ‘veuràs que t'agradarà ser-ho’”. El resultat és inquietant. “Estic fart d'aquesta visió del món com si l'univers l'hagués creat Walt Disney; no suporto la mare naturalesa, estic cansat que tot acabi amb la imatge d'un os panda o una cabra alletant un tigre sense mare; estic fart de tot allò naïf”. I la iguana? “En vaig veure una uns dies abans; no apareixia al guió i aquesta imatge entre inquietant i estúpida que donen m'interessa, m'agrada treballar aquest vessant estrany de la creació”, va admetre ratificant així el mite que no treballa mai amb storyboards i les seves pel·lícules són en molt bona part improvisació.

El seu interlocutor, Paul Holdengräber, fundador del programa Live de la Biblioteca Pública de Nova York, sabia que, amb ben poc, el volcà Herzog entraria en erupció. Era qüestió d'anar mostrant bocins de la filmografia o de recitar fragments de La conquesta de l'inútil (una mena de quadern de rodatge de l'infernal Fitzcarraldo) perquè, com la lava, lenta però incandescent, el director seguís el seu imparable descens pel vessant de l'Èxtasi i terror en la ment de Déu, epígraf que el mateix Herzog va proposar per a la seva xerrada. “Un concepte que cal vigilar, el de la ment de Déu; per això em fascina el papa Benet XVI: quan va ser a Auschwitz, es va preguntar tres vegades on era Déu quan es va produir l'Holocaust; m'agradaria parlar-hi i saber si la seva fe és sòlida i si dubta de l'existència de Déu; va tenir moments de gran terror, li va assaltar el trauma psicològic del dubte… potser per això va renunciar”.

Inexorable, va resumir el segle XX amb “un gran error: el de la fi de les utopies socials”, i va veure que el XXI s'encamina ja cap al “declivi de la utopia tecnològica”, va assegurar que no té mòbil, com quan de nen va créixer sense aigua corrent ni telèfon fix a casa: “La meva vida ha de ser real, vull veure i sentir les cares de la gent, no podem delegar la perspectiva del món en una pantalla”. Que cal saber anar pel món sense GPS. “Per això en les meves pel·lícules busco sempre que l'espectador pugui entendre on van les coses, on és la càmera, que estigui orientat”. I per això a Herzog li agrada el futbol, “perquè és un joc que es pot llegir”. I per això li encanta Busquets, el jugador blaugrana: “Venen cinc contra ell i llegeix la jugada i els para”. Un Barça que el dia de la remuntada contra el PSG 6-1 li va mostrar “una realitat suspesa i que canviava constantment; era màgia; el futbol s'hauria d'haver aturat un any i, després, seguir, però després de redefinir el concepte de futbol”.

En un auditori de generacions impossibles (per joves o ja madurs), convocats sense explicació aparent exceptuant la sensació íntima que aquesta nit s'havia de ser aquí culturalment a Barcelona, ningú va pensar que Herzog banalitzava res. Però, per si de cas, va repetir set vegades que cal llegir. “Un director de cinema ha de llegir molt; si no ho fa podrà ser-ho, però mediocre; si no se sap una cosa a fons, no se n'hauria de fer una pel·lícula”. Ell va portar tres llibres, marcats, molt usats, vells. I va citar des de l'historiador Bernal Díaz del Castillo a Rembrandt o Hercules Seghers, passant per Gengis Khan, Akenaton, Jesucrist (“genis avançats al seu temps”) i Hernán Cortés i les seves cartes. “Volia fer una pel·lícula sobre la conquesta de Mèxic, però des del punt de vista d'un cavall; vaig fer el guió, però no tenia pressupost: necessitaria fer una pel·lícula que només als EUA recaptés 250 milions de dòlars, llavors sí que sortiria productor per això altre”.

Potser a Hollywood té mala imatge. “Creuen que en els meus personatges hi ha molt de mi, que soc un obsessiu perquè tres dels meus 70 treballs els protagonitzen uns; però estic bastant sa psicològicament… És clar, com que he fet coses que altres no fan, com portar un vaixell a una muntanya, un film amb actors hipnotitzats, un altre sobre el corredor de la mort o viatjo molt a peu, no saben com situar-me, és més fàcil fer-ho amb Woody Allen, que no m'agrada com a persona: la gent a qui li agrada sol odiar-me, i això m'afalaga”.

Té qui el suplanta a Facebook (“a Internet la gent ha perdut el sentit del context i no entenen les coses ni arriben al final”), tot i que el mite que corre per la xarxa sobre el fet que sap hipnotitzar una gallina és cert: “Ho vaig fer a L'enigma de Gaspar Hauser: l'agafes pel coll i davant del bec li traces ràpid una línia recta, així, amb el dit”, va gesticular. En aquell film –“un dels meus referents vitals, on vaig mostrar la radical dignitat”– va treballar amb un dels "millors actors”, Bruno Schleinten. Però la ment d'Herzog ja expulsava altres materials: la frontera entre ficció i realitat. “Estic molt cansat que s'entenguin els documentals com una cosa només basada en fets reals, que aquests són veritat per ells mateixos; si els fets fossin únicament realitat no hi hauria poesia, una guia telefònica seria el millor poemari llavors, no? M'acusen d'inventar-me coses dels meus personatges en els documentals, de posar els seus somnis, però és per aprofundir en la realitat, cal anar més enllà del cinema-veritat, només així es té accés a la il·luminació, a l'èxtasi…”.

Un cap tribal d'una illa d'Indonèsia, del seu documental Into the Inferno, un passeig poèticament dantesc per volcans del planeta, narra com s'imagina la fi del món. El seu rostre s'intercala amb el magma efervescent substituït fugaçment per ones de mar. “Veig aigua vermella: m'expliquen que hi ha altres volcans al món… Doncs tots entraran alhora en erupció i tot es fondrà: terra, pedres, arbres, com si fos aigua”. Com veu Herzog aquest final? “A partir d'alguna estupidesa: microbis, Internet… És difícil mantenir el món amb 6.000 milions de persones caçant… En les meves pel·lícules tinc el plaer de contemplar aquesta natura des de fora. He entès i acceptat el meu destí i per això soc feliç ara i aquí”. El volcà Herzog havia estat dues hores en erupció.