Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
TRIBUNA

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

En democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran?

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont.

El Govern del Regne Unit i Escòcia van pactar un referèndum. La pregunta, seguint les recomanacions de la Comissió Electoral del Regne Unit, va ser: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no". Res més. Hi va haver acord perquè hi va haver voluntat política de convocar i permetre el referèndum. No es va deixar en mans de tribunals el que es va poder resoldre políticament. I tot sembla indicar que Escòcia i el Regne Unit tornaran a pactar la celebració d'un nou referèndum d'independència. El segon en tres anys. No està malament per a una cosa que a Espanya no pot ni tan sols formar part d'una taula de diàleg entre els governs espanyol i català.

Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix. Les diferències només separen i divideixen si no es vol acordar la manera de resoldre-les; les diferències són consubstancials en la societat democràtica, no són negatives, cal fins i tot tractar-les amb delicadesa si es tracta de diferències la defensa de les quals és més difícil i compromesa. Aquí és on la democràcia s'enforteix i es referma davant la pulsió populista i simple de resoldre la diferència mitjançant la prohibició, els murs i la discriminació. Assenyalar el que és diferent com a amenaça, com a element de divisió d'una societat que vivia tan tranquil·la en les seves sagrades i infrangibles certeses és, a part de terriblement injust, un greu obstacle a l'hora de buscar solucions.

Pactar la manera de resoldre les diferències polítiques sempre uneix

Com a conseqüència de l'acord entre Escòcia i el Regne Unit es va produir un ampli debat, un debat d'idees. Finalment, una majoria d'escocesos va optar pel no, d'acord amb les tesis del Govern de Londres. Va ser així, res més. La vida va seguir a Escòcia i al Regne Unit, com hauria seguit amb la victòria del sí. El referèndum d'independència va tenir una participació rècord del 84,59%, 12 punts més que en el referèndum del Brexit, que va ser del 72,2%, una xifra que es va considerar una fita, ja que era la més elevada en una votació en els últims 25 anys. Aquestes dades descriuen una cosa molt rellevant que haurien d'apuntar-se els qui acusen els partidaris de canvis com una espècie d'agents al servei de la divisió de la societat: els camps separats en una disputa democràtica s'uneixen sense cap mena de dubte a les urnes. Hi insistim: no separen les diferències, el que separa és l'absència d'acord per resoldre-les.

En conseqüència, l'escenari del referèndum acordat és el que voldríem a Catalunya. Volem recordar que ja l’hem proposat en diverses ocasions. Avui, malgrat els mals auguris i el rebuig frontal del Govern espanyol, tornem a insistir-hi. Potser és injust atribuir al president Rajoy, al seu Govern i al seu partit aquesta actitud en exclusiva. Observem amb pena i tristesa que aquesta mateixa posició, sense cap tipus de matís, la comparteixen el PP, el PSOE i C’s.

Que guanyi el diàleg, que les urnes decideixin

Així doncs, sembla força indiscutible que l'actitud del Govern català i del Parlament de Catalunya s'assembla a la posició escocesa (dialogar i acordar un referèndum), però que l'actitud del Govern espanyol i les Corts Generals no s'assembla gens ni mica a la del Govern i el Parlament britànics. No només hi ha una preocupant absència de voluntat de diàleg, sinó que camina en la direcció exactament inversa: querelles, judicialització de la política, guerra bruta, amenaces d'ús de mesures excepcionals, etcètera. I ja hi ha els primers resultats: primeres condemnes d'inhabilitació a càrrecs públics per al president Artur Mas i les conselleres Ortega i Rigau, mentre s'espera la sentència contra Francesc Homs. Tots ells per haver comès el delicte de donar veu als ciutadans.

En sintonia amb la voluntat del Govern, el Parlament i la societat, s'ha engegat a Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum, en què participa una pluralitat aclaparadora de la societat catalana, inclosos agents econòmics i socials. Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien que els consultessin sobre el futur polític de Catalunya respecte a Espanya. El pacte té com a propòsit reiterar la voluntat de celebrar un referèndum, acordat, com a prioritat. Potser algú ens considerarà il·lusos. És millor ser il·lús que irresponsable, és millor esforçar-se per trobar solucions que optar per no desgastar-se i fer del quietisme una virtut.

Sondejos de tot tipus i procedència assenyalen que al voltant d’un 80% dels catalans voldrien ser consultats

Si es manté el rebuig frontal, no és cap sorpresa que reiterem que no renunciarem a exercir aquest dret. Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017, en un referèndum d'autodeterminació. Hi som per convicció i compromís, retent comptes davant dels electors. I no se'ns acudeix pensar que el futur de Catalunya, dels ciutadans de Catalunya, no el decidiran els seus ciutadans i sí el Govern espanyol. El mateix Govern que, amb la seva manera habitual de procedir, ha aconseguit que la majoritària de la societat catalana n’estigui tipa, fins i tot sectors que no comparteixen, molt legítimament, que Catalunya es converteixi en un Estat independent. L'Estat ha abandonat tots els catalans, també els que no volen la independència, però estimen Catalunya com el que més i pateixen, per tant, quan el seu país pateix. Que no siguin independentistes no vol dir que la desatenció de Catalunya no la sentin profundament i també en paguin les conseqüències. L'Estat també ha abandonat els catalans que haurien volgut veure en l'espanyol aquell Estat propi que no és aliè a les seves demandes. I per a aquests catalans i també per a tots els altres, el Govern de la Generalitat els posarà les urnes. Que decideixin. És el seu dret, i l’exerciran.

Farem tot el que estigui al nostre abast perquè els ciutadans de Catalunya puguin votar el 2017

Fa temps que és l'hora de la política. A Catalunya en fem, i segur que no sempre ho fem bé. També cal estar disposat a escoltar i parlar-ne. No obstant això, altres han decidit delegar en els tribunals la seva responsabilitat política. S'amaguen darrere del Constitucional, de l'Audiència Nacional i del Suprem, amb la qual cosa comprometen la tasca i la independència del poder judicial. Europa ja se n'ha adonat i ha mostrat sense ambigüitats la seva preocupació per aquesta deriva que compromet seriosament un poder fonamental per a la salut de l'Estat de dret, com es desprèn de l’informe recent de la Comissió de Venècia. I se senten veus de l'exterior cada vegada més clares que advoquen per un diàleg polític i una solució política. Com l'informe de la Fundació Konrad Adenauer. O com el mateix Parlament britànic, on s'ha formalitzat un Grup de Discussió sobre Catalunya, en el qual participen membres de tots els partits. Una cosa, per cert, que és possible a Westminster i no a les Corts.

Fa pocs dies, a Madrid, un veterà demòcrata espanyol, Antonio Garrigues Walker, recordava una cosa amb què estem d'acord els demòcrates en general, partidaris o contraris a la independència: en democràcia no existeix el dret a no dialogar. Nosaltres ja estem asseguts a la taula del diàleg. Trigaran gaire els altres convidats? És més: vindran? Quan sigui massa tard, si us plau, no ens mirin a nosaltres. Siguin, per una vegada, tan exigents, crítics i implacables amb els seus governants immòbils com ho han estat amb nosaltres tots aquests anys en què del rebuig a la sentència contra l'Estatut hem consolidat una àmplia majoria favorable al fet que els catalans decideixin el seu futur en referèndum.

Carles Puigdemont
President de la Generalitat

Oriol Junqueras
Vicepresident de la Generalitat