Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Això va de democràcia

Es vol proclamar la independència d'esquena a una ciutadania a la qual es portarà al paradís promès sense que ningú li hagi explicat ni les condicions del viatge ni els costos que caldrà pagar per l'aventura

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont.
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont. EFE

Fa uns anys, un prestigiós historiador català, ara en el camp del sobiranisme, escrivint sobre els projectes reformistes de Francesc Cambó i la Lliga Regionalista en els anys de la Restauració, deia que “no s’ha de confondre voluntat de reforma, de descentralització i fins i tot autonomia política amb una autèntica democratització del sistema polític espanyol”. I tenia tota la raó. El que pretenia llavors el cos principal del catalanisme tenia poc a veure amb la democràcia i molt amb la defensa d'interessos de classe, que passaven, precisament, per mantenir allunyades les classes populars de qualsevol influència sobre el sistema polític vigent. El contrari, doncs, de qualsevol programa democratitzador.

Per descomptat, això era només una part del catalanisme, si bé la principal aleshores, la que n’encarnava, per dir-ho en termes d'ara, la centralitat. Avui les coses són molt diferents. Aquesta centralitat està molt disputada entre un independentisme conservador en allò social i liberal en allò econòmic en plena reconversió orgànica i un populisme vagament socialdemòcrata, ansiós de consolidar el ‘sorpasso’ electoral sobre el seu vell rival, ara maltractat per les adherències pujolistes i la seva corrupció sistèmica.

Un segle, efectivament, no passa en va. No obstant això, el que resta invariable és la voluntat de donar gat per llebre, fent passar per afany d'aprofundir en la democràcia el que poc té a veure amb això. Més aviat el contrari. La inefable “revolta dels somriures” ha estat presentada pels seus impulsors com un exercici de democràcia enfront d'un Estat espanyol que és justament la negació d’aquesta. Sense distingir, interessadament, entre Estat i govern del Partit Popular, que ni és etern ni ha estat aquí des de l’inici dels temps. I pretenent ocultar que el partit del president Puigdemont és corresponsable, no menys que socialistes i populars, de la construcció de l'Espanya i la Catalunya que ara tenim. Sembla com si ells simplement passaven per allà. I no, ni molt menys.

És cert: algunes actuacions del govern de Rajoy amenacen seriosament les llibertats individuals. La llei mordassa, el paper de la fiscalia en judicis recents contra sindicalistes, activistes socials i, sí, alguns independentistes o la discutible reforma del Tribunal Constitucional són exemples que mostren fins a quin punt la llibertat d'expressió i el dret al dissentiment estan amenaçats. Ara bé, que el govern del PP no es caracteritzi per la seva sensibilitat democràtica no autoritza els altres a actuar de la mateixa manera.

Així que tornem als somriures. Per ser un moviment que repeteix com un mantra que això, la construcció d'un nou Estat, va de democràcia, determinades actuacions dels seus dirigents i d'alguns dels seus publicistes fan posar vermell. No tornaré sobre la falta d'una majoria social i política que legitimi el que s'està fent: no existeix per molt que s'obstinin els qui empenyen cap al desastre que s'acosta. Deixem a banda el retorciment de la història per ajustar-la a les necessitats del projecte independentista. Obviem el sectarisme informatiu dels mitjans públics i d'aquells que no sobreviurien sense les subvencions de la Generalitat. No tinguem en compte els llibres que fan la llista de traïdors des del 1714, els rampells lliganordistes d'un sector no menyspreable del moviment ni els manifestos que insulten centenars de milers de persones que van arribar (ells o els seus pares) fa dècades a una Catalunya que no seria el que és sense el seu esforç, incloent-hi el restabliment de l'autogovern i la recuperació de la llengua.

Oblidem tot això i centrem-nos en el projecte de consumar la “desconnexió”, és a dir, de proclamar la independència, violentant el reglament del Parlament, impedint el debat, no només parlamentari, sinó també social, d'una llei que està guardada amb clau en un calaix, negociada d'amagat i d'esquena a una ciutadania a la qual es portarà al paradís promès sense que prèviament ningú li hagi explicat ni les condicions del viatge ni el nou paisatge en què li tocarà viure ni els costos que caldrà pagar per l'aventura. Efectivament, això va de democràcia, i el pitjor no és l'abús a la qual l'estan sotmetent, sinó el que ens espera si se surten amb la seva. Quan la fi justifica els mitjans, només cal esperar el pitjor. I ens trobem aquí.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània de la UAB.