Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Triomfalisme sospitós

L’extrema dreta ha aconseguit que les campanyes electorals girin al voltant de la seva agenda, alienes al debat sobre els errors de la gestió de la crisi i sobre les reformes necessàries per recuperar la cohesió social

Geert Wilders. REUTERS

Alleujament o insensatesa? Bona part de la premsa europea ha convertit la frustració de les expectatives electorals de l’extrema dreta holandesa en una manifestació de triomfalisme. “Holanda derrota el populisme i la xenofòbia”, “Holanda es mobilitza contra l’ascens del populista Wilders”, “Holanda ha votat i Europa pot respirar tranquil·la”, “Holanda frena l’auge del populisme xenòfob”, “Holanda gira l’esquena al populisme i a la xenofòbia i Europa respira”. Certament, la millor notícia de la jornada electoral holandesa ha estat la mobilització de la ciutadania. Un 86% de participació és una dada que demostra el compromís dels holandesos amb les institucions. Fora d’això, posem les coses en les seves justes dimensions, perquè el sensacionalisme dels titulars pot confondre sobre el que estava en joc.

En cap cas, ni tan sols a les enquestes més favorables a Geert Wilders, es preveia la possibilitat que pogués aconseguir el govern. Wilders ha quedat lluny de les seves expectatives i fins i tot del seu millor resultat en el passat, però ha guanyat 5 escons, fins a arribar a 20, mentre que Rutte, el líder de la dreta que ha arribat en primer lloc, n’ha perdut 8, fins a quedar-se en 33. I els socialistes —ensopegant per enèsima vegada amb la mateixa pedra: lliurar-se al pacte amb la dreta— s’han enfonsat literalment en passar de 38 escons a 9. La contumàcia en l’error de la socialdemocràcia europea (Espanya inclosa) comença a ser sospitosa. Qüestió de caràcter?

El triomfalisme té trampa, perquè serveix per eludir les responsabilitats dels dirigents i dels partits que ens han portat fins a l’escenari actual i han trobat en els anomenats populistes el boc expiatori de les seves polítiques lligades de mans. Ells van ser –digueu-ne Rutte, Merkel, Hollande, Sarkozy, Renzi o Rajoy– els que van fer de la gestió de la crisi una màquina de fracturar Europa, els que han humiliat països com Grècia i amplis sectors socials, els que han estat incapaços de connectar amb la ciutadania i generar noves expectatives, i els que han comès la greu irresponsabilitat de fer seva l’agenda de l’extrema dreta.

La irrupció de l’extrema dreta és un efecte de la doctrina de “la inevitabilitat” —no hi ha alternativa— imposada a Europa aquests anys, que, com diu Timothy Snyder a Sobre la tirania, “és un coma intel·lectual induït”. O, si es prefereix, la declaració d’impotència de la política.

Holanda ha obert la temporada d’eleccions europees que donaran la mida de l’estat de la Unió. Que Wilders quedi per sota del que s’esperava és una bona notícia. Però bona part del mal està fet i no es veuen símptomes de reacció. L’extrema dreta fa temps que aconsegueix un èxit: ha actuat com un imam que ha arrossegat Europa cap a la dreta. I cada dia una miqueta més. El mateix Rutte ha acabat assumint la retòrica de Winders, quan va dir en campanya que “Holanda ha de continuar sent Holanda” (què si no?) i que “Els nostres valors s’han de protegir” (de qui?), música per regalar a les oïdes dels sectors atrets per la xenofòbia, donant així una certa carta de naturalesa.

L’extrema dreta ha aconseguit que les campanyes electorals girin al voltant de la seva agenda, alienes al debat sobre els errors comesos en la gestió de la crisi i sobre les reformes necessàries per recuperar la cohesió social i les expectatives de futur, que hauria de ser el que s’hauria de fer en un moment democràtic tan important. Ho estem veient a França, on les qüestions identitàries (i la corrupció) dominen el panorama polític. I en aquest context la socialdemocràcia perd terreny a tot arreu, incapaç d’articular un discurs alternatiu i de desmarcar-se dels discursos d’exclusió amb què es pretén encarrilar el malestar per la incertesa sumant a la bretxa social la bretxa cultural.

Frenar l’extrema dreta per substituir-la per una dreta radicalitzada (més liberal en els temes econòmics, més conservadora en els ideològics) no justifica el triomfalisme, perquè només pot prolongar l’estat de paràlisi i confusió que viu una Europa cada vegada més precària. Molt malament ha d’estar Europa quan l’èxit no s’enfronta per guanyar el futur, sinó per frenar l’extrema dreta des de la dreta.