Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
PROVOCACIONS

Abans del temps perdut

Ara que fins i tot els repartidors de pizzes citen 'El món d’ahir' de Zweig, és quan gires la cantonada i veus passar, tan il·lusa, l’ombra de Bofill i Ferro donant-li voltes a una frase que expliqui la literatura

Un cèntric cafè a Viena.
Un cèntric cafè a Viena.

Amb tanta lírica de selfie i èpica de motxilla, és com un plaer clandestí retrobar figures que no confonien literatura amb psicoteràpia i que haguessin pogut ser personatges episòdics de Marcel Proust. Encara que Jaume Bofill i Ferro va escriure poc i alguna vegada per compromís, té pàgines d’una intuïció tan subtil i de prosa tan esplendorosa que és com si parlés d’abans del temps perdut i no tan sols perquè va traduir Un amor de Swann. El personatge correspon a un món extraviat, cerimoniós, elitista, sol·lícit amb les formes aristocràtiques, conversador de grans salons inexistents i un lector de finesseque tingué la desgràcia de presenciar com la literatura era supeditada al mètode.

Voldríem que Bofill i Ferro hagués escrit molt més, però tenia dret a un setè dia de descans després d’escriure el pròleg magnificent a l’obra completa del seu cosí Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost —un puntal de la tradició que aspirava a la grandesa—. És simptomàtic o simplement incomprensible que el seu llibre Poetes catalans moderns fos de publicació pòstuma? Sembla un símptoma més de l’hegemonia sociologista de la crítica dels anys seixanta que negava una idea de la literatura com la que tenia Bofill i Ferro, amb diferència millor lector i crític que els dos antòlegs d’aquella època —Castellet i Molas—, més pendents de la ideologia que de la literatura, més propensos a excloure que a integrar.

Al pròleg de Poetes catalans moderns, Albert Manent recorda la passió de Bofill i Ferro per l’Imperi austrohongarès: el seu darrer viatge va ser a Viena, amb els diners del premi d’assaig Josep Yxart, de 1958. Quan va a Viena, fa tres anys que s’ha acabat l’ocupació de postguerra —ocupació soviètica, britànica, francesa i nord-americana— i Àustria torna ser independent tot i que forçosament neutral. Si bé l’enginy retornava als cafès, Bofill i Ferro arribava a una Viena feta nostàlgia infinita, una mica de cartró pedra amb gust de Sachertorte. Pel gran nostàlgic d’ordres perduts que era Bofill i Ferro, degué ser com trucar a la porta d’Oriane de Guermantes i que t’obri un ninot d’Els Simpson.

Amb el model d’homme de lettres abandonat a l’oficina d’objectes perduts, el valor de la intuïció quedava anul·lat pels sistemes, ja bé fossin marxistes o estructuralistes, màquines de trinxar l’ofici de llegir. El “joc desinteressat” s’acabà, els paisatges intel·lectuals de la vella Europa s’han anant empobrint. Ara que fins i tot els repartidors de pizzes citen El món d’ahir de Zweig, és quan gires la cantonada i veus passar, tan il·lusa, l’ombra de Bofill i Ferro donant-li voltes a una frase que expliqui la literatura, “com unes riberes obscures a banda i banda del riu de la Via Làctia”.