Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

D’Alacant a Venècia

Després de quatre dècades de règim constitucional, un membre del poder judicial considera més just, apropiat i didàctic continuar retent homenatge a la División Azul

Canvi de plaques en una plaça de València.
Canvi de plaques en una plaça de València.

Tot i que la imatge va ser reproduïda pels mitjans, dissabte, a tot color, en realitat demanava a crits un blanc i negre de to postguerra; de fet, semblava la reconstrucció d’una escena històrica mil vegades repetida, en els municipis de mitja Espanya, a partir del 1939. Em refereixo a l’actuació de dos treballadors de l’Ajuntament d’Alacant que, avui fa una setmana, van retirar les plaques de la plaça de la Igualtat i les van substituir per altres amb el text “Plaza de la División Azul”.

Com segurament sabeu, l’episodi té antecedents. Trenta-sis anys després de les primeres eleccions locals lliures —i per inversemblant que sembli—, l’any 2015 encara hi havia a la llista de carrers de la capital alacantina desenes de noms imposats pels vencedors de la Guerra Civil; noms de militars colpistes, de caiguts falangistes, de pròcers de la ultradreta, de jerarques franquistes... El nou govern de la ciutat va decidir corregir aquesta situació, en aplicació de la llei de la Memòria Històrica del 2007, i va canviar 46 topònims urbans: la División Azul va deixar pas a la Igualtat, el general Varela a la periodista i feminista Carmen de Burgos, el dictador Miguel Primo de Rivera a José Luis Lassaleta (primer alcalde democràtic d’Alacant el 1979), el comte de Vallellano als Màrtirs de la Llibertat, el barri de José Antonio es va convertir en el barri de Miguel Hernández, etcètera.

Aquí va entrar en escena el PP, que durant dues dècades ha considerat Alacant el seu cortijo i que, invocant arguments de tipus formal i procedimental, va presentar un recurs contenciós-administratiu contra aquells canvis al nomenclàtor. No és cap especificitat local: recordem el cas de Madrid, o el del PP barceloní, que es va oposar amb dents i ungles a dedicar l’Estadi Olímpic a Lluís Companys, va suggerir com a nom alternatiu el de Juan Antonio Samaranch... i, per boca d’Alberto Fernández Díaz, acaba de censurar l’alcaldessa Ada Colau per promoure una querella contra el jutge que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich. Sempre que, a les institucions, es vol condemnar o deslegitimar simbòlicament el franquisme, el PP experimenta un reflex pavlovià de rebuig d’aquestes condemnes o deslegitimacions sota el pretext de “no reobrir ferides”. Per què? Per amor filial?

Però el millor del cas encara havia d’arribar. El més notable del conflicte al voltant de la llista de carrers alacantins és que, atenent el recurs del Partit Popular, una jutgessa va ordenar al consistori el “restabliment de les denominacions primitives” dels espais urbans en qüestió, mentre retreia a l’Ajuntament haver canviat les plaques “de manera precipitada i immotivada”.

És a dir: després de quatre dècades de règim constitucional, un membre del poder judicial espanyol previsiblement format en el marc de la Carta Magna considera més just, apropiat i socialment didàctic continuar retent homenatge a la División Azul —aquella unitat militar franquista que va lluitar sota uniforme nazi a les ordres de Hitler— que retre’l a la Igualtat, un dels tres pilars conceptuals de la democràcia moderna. Encara més: la jutgessa entén que voler eliminar de la llista de carrers el record de la tropa inspirada per Serrano Suñer i dirigida per Muñoz Grandes resulta —el 2017!— precipitat (sic) i no té prou motius.

En tant és quin país del nostre entorn, la situació que s’està vivint a Alacant resultaria inconcebible. I aquí mateix, en circumstàncies normals, hauria merescut una allau d’articles de condemna i sarcasme davant del revival de la llista de carrers franquista i els factors que el provoquen. Ara, en canvi, no; no, perquè les vestals del progressisme i la democràcia estan absorbides, monopolitzades per la denúncia diària de les “martingales” i els “desafurs” del secessionisme català, i això bloqueja la seva sensibilitat crítica respecte de qualsevol altre tema.

També respecte de les objeccions formulades per la Comissió de Venècia del Consell d’Europa davant d’aquella reforma expressa del Tribunal Constitucional espanyol, imposada el 2015 pel corró del PP i concebuda com a màquina de guerra contra el procés català. Quina importància tenen els dubtes dels juristes europeus sobre la capacitat sancionadora atribuïda al Constitucional o el seu futur crèdit com a àrbitre neutral? En la mesura que poguessin fer el joc al “separatisme”, els suggeriments de la Comissió de Venècia seran ignorats o rebutjats per tots aquells que, amb els títols acadèmics a sobre, han abraçat el lema casernari: “Todo por la Patria”.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.