_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Guardiola, l’ensopegada del rei

El món es divideix ara entre els aficionats que es pixen de riuen i els que ploren a llàgrima viva pel mateix motiu

Guardiola, dimecres al partit contra el Mònaco.
Guardiola, dimecres al partit contra el Mònaco.A. Couldridge (REUTERS)

No hi ha res casual i el primer revés important en aquesta nova aventura al capdavant del Manchester City li ha arribat a Pep Guardiola al Principat de Mònaco, a pocs quilòmetres del lloc exacte on fa uns anys perdia la vida una altra de les figures més envejades de la reialesa: Grace Kelly. La llegenda negra d'aquella tragèdia assegura que era la seva filla petita, Estefania, l'encarregada de conduir l'automòbil en el moment del fatal accident, una temeritat pròpia d'una mare despreocupada i complaent només comparable a l'alineació simultània de John Stones, Bacary Sagna i Gäel Clichy en un partit com el d'ahir al vespre. En defensa del tècnic català, tot s'ha de dir, es pot esgrimir que tampoc disposa d'alternatives més garantistes que la utilitzada ahir, però en el cas de la protagonista de La finestra indiscreta costa no atribuir la seva terrible desgràcia a un excés de confiança i certa falta de perspectiva.

Curiosament, a la meva antiga habitació de solter van arribar a conviure durant un cert temps un pòster de Guardiola i un altre d'Estefania de Mònaco; m'ho recordava fa poques setmanes la meva mare, quan estàvem embrancats, com de costum, en una discussió acaloradíssima sobre si soc o no soc bipolar. En el cas concret de l'equip skyblue, el diagnòstic no pot ser més evident. Les seves obres recorden les d'aquell protobarça de Cruyff que es desplegava en atac com un tornado furiós i es recollia en defensa com un xampinyó de videojoc japonès, infantil i fràgil. Un repàs als gols de l'equip de Mònaco deixa en evidència la poca solvència d'uns defenses tous i porucs, especialment la d'un John Stones que va arribar per compensar un cert dèficit en la sortida de la pilota i s'està demostrant com un constructor de joc brillant, sempre al servei de l'equip rival. Al seu costat, una parella de laterals que semblen records mal conservats d'una època anterior i que, reflectits en el mirall del contrari, ahir a la nit la imatge que s'hi podia veure era la de les seves pròpies actualitzacions amb el mateix accent francès.

Mentre alguns aprofitaran l'eliminació per escorxar Guardiola com un conill i pregonar als quatre vents que la seva carn no val res, no faltarà tampoc qui intueixi en el seu projecte els primers símptomes d'un equip capaç d'alternar-se amb els gegants del continent només que reforci dues o tres posicions amb jugadors de garanties i més ben adaptats a les seves exigències. A l'espera que arribi aquest moment, el món es divideix ara entre els aficionats que es pixen de riure i els que ploren a llàgrima viva per un motiu idèntic: l'ensopegada del rei. És molt possible que cap de les dues reaccions estigui prou justificada i que la mitificació extrema que acostuma a provocar Guardiola, tant en el bon com en el mal sentit, acabi per devorar el veritable valor de les seves conquestes. Hi haurà qui prefereixi jutjar-lo sense excessos, com un entrenador més, però aquesta em sembla una posició tan innocent i fora de lloc com aquell amor impossible entre Estefania de Mònaco i el seu guardaespatlles, Daniel Ducruet. “No és gens protocol·lària —assegurava una vegada el cap de premsa de la princesa a un periodista—, però tracta-la d'altesa”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_