Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
LA CRÒNICA

Un tros de mòmia viking

El Museu Nacional d'Islàndia exhibeix la cara parcialment preservada de la Dona de blau

Restes momificades de la cara de la Dama de blau que s'exposen en un pot al museu Nacional d'Islàndia..rn
Restes momificades de la cara de la Dama de blau que s'exposen en un pot al museu Nacional d'Islàndia..

En la meva recent visita a Islàndia no he aconseguit veure ni un volcà, ni un guèiser, ni balenes, ni frarets tan sols, després de dues hores d'un fred indescriptible, mitja aurora boreal, i gràcies. No obstant això (lloat sigui Odín), he pogut contemplar alguna cosa molt més interessant: les restes momificades de la Dama de blau, una meravella. El que queda de la cara d'aquesta dona vikinga de fa mil anys està ficat en un flascó.

Vaig desembarcar a l'illa somiant truites: vejam, és que jo anava a veure fins i tot el famós centre d'estudi de la guineu àrtica (melrakki, en islandès) de Sudavik, al nord. No m'havia adonat que a l'hivern moure's per Islàndia és complicat i més si no tens automòbil, trineu o grans recursos, i no ets Xavier Moret. La clàssica excursió a Geysir, Strokkur i Gullfoss (que semblen els noms del trident de guerrers de l'horda de Ragnar Lothbrok) durava massa hores i costava una pasta; el tiquet per observar balenes geperudes (hmúfubakur) me'l vaig haver de menjar perquè la sortida es va cancel·lar pel mal temps i la nodrida colònia de frarets (lundar) —la més gran del món—, que tanta il·lusió em feia contemplar, es trobava en aquell temps enmig de l'Atlàntic en les seves coses de frarets, esperant la temporada d'aparellament i cria que és quan visiten Islàndia. Vaig estar a punt de comprar-ne un de dissecat, però la broma (no pel fraret) costava 29.900 corones islandeses, i no passaria com equipatge de mà.

Malgrat tot, i que començava a nevar, vaig sortir al carrer amb esperit d'Amundsen i animat amb un esmorzar doble i calçotets llargs, disposat a veure el que fos que el destí posés al meu abast a Reykjavík. Als cent metres de l'hotel ja me n'estava penedint, sacsejat per un vent que semblava bufar de les goles gelades de tots els ossos polars de la veïna Groenlàndia. Hauria tornat però no veia res, ni tan sols les meves petjades, esborrades ja per la tempesta. A punt de caure al llac Tjörnin entre els cignes, em vaig topar de cara amb un drac: era part de l'estàtua L'encanteri trencat, d'Einar Jónsson , una relectura hiperbòrea (i hiperbòlica) de la llegenda de Sant Jordi. No sé com vaig arribar a un edifici decorat amb el poc tranquil·litzador logotip de dues destrals i una espasa vikings: el Museu Nacional d'Islàndia (MNI).

Allà on hi hagi un museu (o una llibreria), em vaig dir, que s'apartin els guèisers, els volcans i les glaceres. A més s'hi estava calentet i fora de perill. El MNI és una delícia. A les seves sales pots recórrer la història d'Islàndia des de la primera ocupació (hi ha debat sobre qui va ser el pioner, però aquí, fans irredents de la sèrie Vikings, ens inclinarem per un Floki, el noruec Floki Vilgerdason, fins a les planxes amb forats del guardacostes Svidin, atacat per la Luftwaffe el 1943. A destacar en la visita les armes vikings: —destrals (axir),espases (sverd) i llances (spjód)—, la tomba del guerrer que es va enterrar a cavall per entrar al Valhalla com un senyor, o l'apartat sobre Bjorsaldalur, la “Pompeia vikinga”, sepultada per l'erupció el 1104 de la muntanya Hekla —on cremaven els focs de l'infern, segons Olaus Magnus—.

Reconstrucció del enterrament de la dona d'època vikinga.
Reconstrucció del enterrament de la dona d'època vikinga.

Com que un no deixa de ser un nen haig de recomanar aquí no deixar de visitar l'espai que convida el visitant, també el grandet, a disfressar-se de guerrer viking.

El museu atresora altres coses sorprenents: un martell de Thor fet amb bronze d'una campana cristiana robada tres vegades (?), la sirena d'Arneskirkja i el tamboret on es va efectuar l'última decapitació de l'illa i en el qual vaig estar a punt d'asseure'm en confondre'l amb una cadira.

Però, com deia al principi, per mi la gran meravella va ser trobar-me amb la Dama de blau (bláklaeddu konunnar). Bé, amb el que en queda.

La història d'aquesta única semimòmia vikinga està plena de ciència, misteri, poesia i morbositat. El 1938 es va trobar a Littlu-Ketilsstadir, a Hjalstadapinghá (si us sona estrany hauríeu de provar a escriure-ho), la tomba d'una dona de l'època viking, amb el seu aixovar. S'han trobat 330 tombes d'aquesta època a Islàndia, però aquesta tenia alguna cosa molt especial: part de la cara de la difunta, inclosos carn i pell de la galta, i un ull, s'havia momificat. La morta va ser col·locada en posició dormint de costat amb el costat esquerre del rostre descansant sobre un dels fermalls de coure del vestit. Una reacció química de l'objecte, per corrosió, va fer que es creessin condicions anaeròbiques i biocídes que van impedir la putrefacció d'aquesta zona de la cara. El fragment trobat va ser ficat en un flascó amb formol a l'espera d'un príncep (lògicament també blau) que pogués despertar la noia, encara que la veritat és que el seu estat no la fa gaire desitjable tret que hi posis molta imaginació.

El príncep va aparèixer el 2.013 en forma d'una bateria de proves científiques d'última generació, i la Dama de blau va despertar (encara que en ficar-la en un flascó nou es va descobrir que s'havia perdut l'ull): ara sabem que va morir entre el 915 i el 925, que tenia entre 17 i 25 anys, mesurava entre 1,47 i 1,59 metres i pesava de 44 a 50 quilos. Curiosament, no provenia d'Escandinàvia sinó molt probablement de les illes escoceses: la van enxampar els colonitzadors vikings quan passaven per aquí, com a la majoria de les seves dones. Havia patit una època de malnutrició infantil però el seu estat general era sa. No podem saber de què va morir. El que sí que sabem és que per al seu últim viatge anava abillada de blau, ja que també s'han conservat algunes restes de la seva roba amb rastres d'anyil. I així mateix la van enterrar amb una calcedònia blava, potser un talismà.

Els moment més intensos a Islàndia els he passat davant de la gerra de la Dama de blau que s'exhibeix al museu. No diré jo que s'assembli a la monumental reina Aslaug de Vikings, però emana una poderosa atracció. Les dents sembla que et somriguin i que de la boca oberta brolli una vella cançó, mentre fora els drakkars es bressolen en les ones, amanyagats pel vent salobre del fiord.