Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El col·lapse de l’eternitat

Tres assaigs constaten l’acceleració d’un present que es comporta com a futur i del salt del successiu al simultani

Tant Menchu Gutiérrez, com Salvador Cardús i Judy Wajcman es mostren fascinats pels rellotges.

Quan una societat entra en col·lapse, la història sol donar pas a la histèria i al vertigen que sobrevé al caire del barranc. A vegades, però, hem viscut el desastre sota l’aparença d’una calma absoluta. Va ser el que va passar a l’URSS durant el final del comunisme, societat construïda sobre la convicció de la seva immortalitat. Aquesta circumstància va ser descrita per l’antropòleg Alexei Yurchak com a “hipernormalització”, concepte reprès per Adam Curtis en el seu documental sobre la crisi contemporània. Més enllà del comunisme, aquí també estaríem immersos en un món fictici dissenyat per entitats financeres i grans corporacions perquè continuem bregant, “com si no passés res”, amb això que en diuen postcapitalisme.

Davant d’aquest món hipernormalitzat es planten tres llibres dedicats al temps. Tres assaigs que aborden la seva estètica, la seva política, la seva economia. I tres autors que acoblen els seus rellotges per contrastar l’acceleració d’un present que es comporta com el futur o d’una cronologia que cedeix el protagonisme del que és successiu al que és simultani.

Menchu Gutiérrez, a Los claros del tiempo, persegueix una poètica del temps a partir d’elements similars als del filòsof Gaston Bachelard enla seva poètica de l’espai: els llindars i les cantonades, la casa com a arcà d’una memòria aturada o l’aeroport com l’àmbit en el qual s’estandarditza el lloc sota la promesa d’escurçar la distància. Gutiérrez creua Marcel Proust i Sant Joan de la Creu, l’estatut fugaç del circ i l’instant epilèptic de Fiodor Dostoievski. Des d’aquests i altres exemples, conclou que accelerar el temps ens porta a atomitzar, una cosa que aconsegueixen astutament les lògiques de consum.

Si Gutiérrez, narradora i poeta, es mou en els àmbits de la ficció i la literatura, Salvador Cardús i Judy Wajcman ho fan des de la sociologia, encara que tiren de la novel·la o el cinema per exposar els seus intercanvis entre política i economia.

A El temps i el poder, Cardús desmunta el vell axioma que “temps és diners” per desvelar la política amagada sota aquest imperatiu, no sempre visible des del desordre temporal en què estem, amb la seva acceleració sense precedents i un control dels usos del temps que un dia ens agita i un altre ens relaxa, gràcies al gran negoci de les teràpies antiestrès.

Cardús coincideix amb Milan Kundera que la velocitat suposa un desafiament a la memòria. I encara que no desconeix la resistència que ens proporciona la lentitud (amb el seu slowfood, el seu slowhealth, el seu slowschooling), tampoc desatén una cosa una mica menys tangible: el temps es comporta, també, com un esperit del capitalisme, amb aquesta moral que ha arribat a imposar que “no tenir temps” és una forma excelsa de la virtut (contra el que ja es van regirar Paul Lafarge o Bertrand Russell).

Si el pensador Max Weber busseja discretament sota les aigües d’El temps i el poder, el sociòleg Georg Simmel neda sense complexos en la superfície d’El temps a l’era digital, de Wajcman. Aquí s’actualitza, en l’època d’Internet, la noció del temps sorgida en la cadena de muntatge del fordisme. I s’apunta directament al ritme de vida en l’era digital, amb la sensació d’estalvi de temps que provoca la hiperconnectivitat o la proporció directa entre velocitat i additaments electrònics. Wajcman, que atén el xoc entre l’asincronia de la vida quotidiana i la simultaneïtat de la vida digital, tampoc defuig la polèmica, com quan s’oposa a la idea estesa que la telefonia mòbil erosiona la comunicació entre la gent.

Els tres llibres s’aturen en l’impacte del transport en l’acceleració de la vida. Els tres exploren les maneres de resistir-se a un temps en el qual l’eternitat s’esvaeix. Els tres beuen de la ficció literària per buscar, més enllà de la ciència o la teoria, les claus temporals de la nostra experiència. No és casual, doncs, que comparteixin la fascinació per l’artefacte que mesura el temps: el rellotge. A Gutiérrez l’inquieta el d’A la recerca del temps perdut. A Cardús, el seu origen monacal. A Wajcman la intriga la seva aparició tardana en la història de la humanitat.

Contra els rellotges, precisament, anaven destinats els canons de les revolucions, en els temps en què cada generació necessitava conquerir el seu propi temps en la història. Avui, lluny d’aquest afany redemptor, el temps se’ns presenta com una magnitud des de la qual es disparen els canons per conquerir-nos a nosaltres.