Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les lliçons d’una àvia xarnega

Fa cinc anys que Alba Valldaura recorre Espanya amb ‘Iaia, memòria històrica’, una crítica tendra i emotiva des dels anys trenta

Alba Valldaura a l'obra.
Alba Valldaura a l'obra.

Alba Valldaura (Barcelona, 1984) fa més de cinc anys que està embotida en la pell de la seva àvia per escenaris de tota Espanya representant Iaia, memòria històrica. Cinc anys removent consciències, fent plorar i riure i, sobretot, fent pensar i recordar. L'Alba és creadora, directora, actriu (ho és tot!) d'aquesta obra que va començar com a tesina de l'Institut del Teatre i va acabar muntant amb un domini absolut de les ganyotes, dels moviments de les mans, de la respiració, dels objectes, dels flashbacks. “S'ha de notar en alguna cosa la meva formació en teatre gestual…”, diu, divertida. Després de tres setmanes al febrer a la Sala Fènix, a Barcelona (on ara protagonitza Mary Frankenstein Shelley), serà el 31 de març a l'Amics dels Arts de Terrassa, el 22 d'abril a Dosrius... “Segueixo amb el meu iaia, ja no m'abandonarà mai...”, diu l'actriu.

La iaia, asseguda al seu balancí, rememora tota la seva vida, entre contínues distraccions per qualsevol cosa, una enganxada amb l'Oriol (l'infermer de la seva residència) o la visita d'una neta, en una obra que és molt més que una biografia o unes memòries: l'escola republicana; les cites amb el nuvi al cinema Arnau; l'any 1936, que li hagués agradat recordar sempre com el de les seves noces i no com el de la guerra; la dictadura; la transició... “El material dramatúrgic ve tot del que la meva àvia m'explicava des que jo era petita”, diu Valldaura. Per això va sortir un relat natural, tendre, emotiu, divertit i dur alhora. El personatge es converteix en un símbol anònim d'una de les dues Espanyes que encara breguen molt entrats al segle XXI. És inevitable aquesta lectura, a pesar que l'àvia ni parla de política ni ha entès mai del tema: “Ella parlava de la seva vida, sense donar-li importància”.

I entre els records… un rap. Perquè un autèntic rap és la narració d'aquest episodi que elabora Valldaura: “La meva àvia, ja gran, un dia va explicar una cosa realment dura”, diu. “Com si se li activés un xip, no sé per quin procés neurològic, als 92 o 93 anys va explicar que el seu pare abusava de la seva mare. Sí, la violava… com un dret adquirit. Havia d'explicar-ho”.

No és ficar-se en política parlar de la guerra i la dictadura com ho fa aquesta anciana, al ritme vertiginós dels andalusos de Jaén, de les “trucades de matinada”, de la “fera ferotge”, del Maruixiña dels miners asturians o de l'Estaca. Ni ho és quan ens fa posar seriosos amb la veu trencada d'Arias Navarro: “Espanyols: Franco ha mort” i, de seguida, recorda que va córrer el cava per tantes cases. I tampoc cal parlar de política per reivindicar una Catalunya xarnega que, irremeiablement, va pagar doble: per roja i per catalana. Ni tan sols és polític el terrible al·legat de la Pasionaria, a la qual interpreta amb ràbia i semblança. “No és política, és vida, és història pura i dura”, sentencia Alba. “La meva àvia és en realitat una figura comuna en les memòries de moltes generacions, una figura important que ara, clar, està desapareixent”, explica l'actriu.

La narració va i ve. L'actriu es desdoblega en mil personatges a un ritme de vertigen. Ens porta del front de la guerra al sopar a la residència; d'un ball a la plaça del poble, a cagar-se als bolquers; dels bombardejos sobre Barcelona a confondre als seus nets... Un dels mèrits de la protagonista, sola a l'escenari, és el desplegament de recursos, que fan la narració dinàmica, oberta, crítica: titelles, cançons, teatre gestual i d'ombres, mímica… És esgarrifosa el play-back que ens regala d'Escarlata O’Hara en el famós “A Déu poso per testimoni que mai tornaré a passar gana!” Aquelles paraules, convenientment tretes de context, no són gratuïtes: il·lustren a la perfecció l'Espanya de la postguerra, la de la iaia.

La seva àvia va morir, nonagenària, fa dos anys. “Va veure un vídeo de l'obra en una sessió familiar i deia: ‘Això és veritat’, perquè reconeixia el seu passat, clar, tot m'ho havia explicat ella! Però no li prestava massa atenció”. Per a ella la seva neta seguiria sent l'actriu que va triomfar al teatre del Liceu el 2009. “Feia de muda!”, diu l'Alba, “però vaig actuar en el Liceu, això era l'important, per a ella”.