Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’autoritat del dret

El respecte a les resolucions judicials és bàsic per a la convivència. La sentència del 9-N contribuirà a millorar el nostre clima polític

Irene Rigau, Artur Mas i Joana Ortega amb el president Carles Puigdemont.

Per tota persona versada en lleis la lectura d’una bona sentència és un plaer comparable amb la lectura d’una bona novel·la policíaca, aquella en què la intriga de la trama et va seduint fins a culminar amb el descobriment final de l’assassí. L’escriptor va deixant pistes, que el lector ha d’anar processant en la seva ment, i en el curs d’aquesta narració, sempre ràpida, de vegades trepidant, es va apostant, de forma contradictòria, sobre quin serà el desenllaç.

Però hi ha una lògica en les novel·les de detectius diferent de la de les sentències: hi ha molta més llibertat per part de l’autor en la configuració dels personatges, en la motivació de les seves actuacions i també en la decisió final, a assenyalar l’autor del crim. En dret, el jutge està sotmès a les lleis i a una interpretació de les mateixes que sigui acceptable per la comunitat jurídica. El jutge està molt més constret en la seva activitat que un novel·lista o, millor dit, el jutge està absolutament obligat a complir unes normes i en aquest compliment es basa la seva independència.

En efecte, el famós principi de la independència judicial, pot resumir-se dient que les resolucions judicials –les providències, interlocutòries i sentències– estan sotmeses al dret i només al dret, no a les idees del jutge sobre què és just o injust. Fins i tot les resolucions que un jutge dicta poden ser contràries a la seva pròpia idea de justícia perquè el jutge, amb freqüència, discrepa de la llei que aplica. En definitiva, la independència judicial significa que el jutge és absolutament independent de tots els altres poders, singularment del poder executiu, però absolutament depenent de les lleis, les quals solen permetre algun marge d’interpretació, però de les quals no poden apartar-se ni un mil·límetre.

Doncs bé, la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en l’anomenat cas Mas és una esplèndida sentència, minuciosa en la consideració dels fets provats, concisa en l’explicació dels arguments i molt ben raonada. Malgrat les crítiques a la justícia en els casos que afecten polítics, l’anomenada “politització de la justícia”, els jutges estan demostrant una gran independència de criteri: sentències tècnicament impecables, sense rastre ni de populisme judicial ni de submissió a l’executiu. La sentència del cas Urdangarin n’és un altre bon exemple.

En el cas Mas les proves acusatòries contra els processaments són concloents i gairebé no necessiten argumentació. No se’ls acusa de “posar les urnes”, com és doctrina oficial a Catalunya, sinó de desobeir l’establert en la providència del Tribunal Constitucional de 4 de novembre del 2014. En efecte, entre aquesta data i el 9 de novembre, i encara fins al 25, ja que la possibilitat de votar es va perllongar, Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d’Educació Irene Rigau, van vulnerar nombroses vegades, per acció i omissió, el mandat contingut en aquesta providència que ordenava suspendre totes les actuacions de la Generalitat encaminades a preparar i dur a terme l’anomenat procés participatiu.

Aquestes proves es concreten en el fet que van mantenir oberta la pàgina web que informava d’aquest procés, van prosseguir la seva campanya de publicitat (per exemple, repartint correspondència oficial a domicili), van distribuir el material per a les votacions (urnes, paperetes, sobres…), van contractar una assegurança d’accident per als voluntaris que van participar en la votació els dies 9 i 10 (els funcionaris ja tenen la seva assegurança), van encarregar organitzar el centre de premsa instal·lat a Montjuïc, entre altres fets provats que la sentència detalla de manera aclaparant. Organitzar 6.697 taules electorals repartides entre 1.317 centres de votació no és fàcil.

La tasca dels jutges és lenta, massa lenta, de vegades de difícil comprensió sense coneixements jurídics, dona lloc a reaccions molt diferents, per uns la resolució d’aquesta sentència es queda curta, per a uns altres s’excedeix per interessos polítics. Tot això és així, va succeir amb Urdangarin i la Infanta, també passarà en aquesta. Però el dret, i les sentències són la seva màxima expressió, és una de les màximes cotes aconseguides per la nostra civilització occidental. El respecte al dret és bàsic per a la convivència. En aquest convenciment generalitzat es basa la seva autoritat. Aquesta autoritat del dret és un element central per pacificar els nostres actuals enfrontaments. Estic segur que aquesta mesurada sentència contribuirà, en la mesura del possible, a millorar el nostre clima polític.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.