Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Gestionar la glotosfera

Integrar-se en una cultura no pot ser sinònim d’abandonar els orígens

Un restaurant de xauarmes a Barcelona.

Vaig al paki del costat del despatx a firar-me un durum per fer passar el ventre de pena, i m’embarco per segon cop (no amb ells mateixos, abans havia estat un altre paki) en una conversa per saber què parlen. Els sento comunicar-se en una llengua estranya que, per la seva condició de pakistanesos (un apriorisme meu, de fet no sé pas d’on són), dono per fet que ha de ser urdú. Els ho demano i no, el que parlen és panjabi, una llengua minoritària del Pakistan parlada ni més ni menys que per cent milions de persones. Agraeixen la pregunta, dec ser l’únic sonat que mentre espera el kebab o el durum de rigor els demana què parlen, i de seguida et fan una explicació sociolingüística d’urgència que esdevé de manual (en tots dos llocs, la mateixa): “El panjabi és com el català, i l’urdú és com el castellà, més o menys”. No saps mai quin és l’abast de la locució més o menys, però dedueixo que el panjabi és la llengua pròpia del territori d’on són els meus nous amics (el Panjab), mentre que l’urdú és l’oficial del Pakistan.

L’anècdota serveix per il·lustrar l’abisme que hi ha entre la població autòctona i la immigrada sobre la diversitat lingüística present, malgrat els esforços conscienciadors que fem uns i altres per lloar la riquesa cultural que significa l’aportació d’una població nouvinguda que ha dut fins a nosaltres unes 270 llengües, segons el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. I aquesta riquesa s’ha convertit en un mantra d’una acollida salvífica, com si celebréssim l’arribada de tot el multilingüisme planetari, però al cap i a la fi no s’ha fet res per defensar, difondre i preservar aquesta diversitat, més enllà d’imprimir alguns fullets en les llengües més parlades. No ens enganyem: per molt que valorem l’arribada d’altres llengües del món, estem desitjosos que els immigrants aprenguin català i, poc o molt, oblidin la seva llengua per parlar amb els fills.

Amb tota la tinta que ha fet córrer l’estatus lingüístic de la futura Catalunya independent (un tema que zzzzz....), ha brillat del tot per la seva absència el debat sobre què cal fer amb aquesta diversitat lingüística, com si senzillament aquestes llengües no existissin malgrat les proclames dels seus apologetes i els seus parlants no tinguessin drets elementals. Perquè es tracta d’això, de garantir uns drets lingüístics bàsics a una població nouvinguda que, més que sentir-se instada a integrar-se a través de la llengua catalana, ha de trobar en la llei bàsica d’un nou estat uns vincles de respecte cap a la identitat pròpia que els acosti al català través de l’empatia. I de fet és així. Com diu la lingüista Carme Junyent, “persones d’arreu del món han descobert a Catalunya que la seva llengua és tan valuosa com les altres i han recuperat un sentiment que tots ens mereixen: el gaudi de la llengua”.

No seria tan complicat, com sempre el que cal és voluntat política i una certa noció del que volem ser. La Catalunya-terra-d’acollida no pot ser un tòpic benpensant si no es defineix com a tal des dels seus principis, per exemple fent seus els drets expressats en la Declaració universal de drets lingüístics, que en l’article 3 detalla els drets personals inalienables en matèria de llengua, entre els quals sobresurten el dret de mantenir i desenvolupar la pròpia cultura i el de relacionar-se i associar-se amb altres membres de la comunitat lingüística d’origen. Són drets que ja existeixen, però situar-los en el nivell més alt possible de l’ordenament jurídic comporta una implicació de l’administració en la seva difusió i defensa que ha de desembocar en una millor informació per a les famílies immigrades que es plantegen l’abandonament de la seva llengua en favor de la llengua d’acollida. Integrar-se no pot ser sinònim d’abandonar els orígens.

El debat de les llengües en l’estat propi no es pot reduir a la dicotomia català-castellà. És una oportunitat única per construir un paradigma de gestió de la glotosfera on per primer cop s’incloguin els drets lingüístics en el respecte integral de l’individu.