Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

El dogma de la immaculada concepció catalana

El relat del procés sobiranista reinventa la història de Catalunya i imagina la independència com el naixement d’una nova nació sense pecat original

El dogma de la immaculada concepció catalana

Els quatre anys del procés han aconseguit concentrar en un curt període de temps un etern empat històric, entre una nació que no aconsegueix assimilar i homogeneïtzar els seus components més diferenciats i un d’aquests components, definible i definit com a nació històrica i cultural, que no aconsegueix afermar-se com a entitat política a part. Un conjunt, segons la feliç definició del republicà i catalanista Lluís Nicolau d’Olwer, caracteritzat pel “desig d’unió i la impossibilitat de l’amalgama”.

Els historiadors en el seu moment hauran d’investigar com es va arribar a tot això. Hi ha una explicació immediata en l’impuls que va conduir a la crisi el 2010, que no va ser un altre que la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Però aquesta explicació requereix remuntar-se a l’elaboració de l’Estatut i al resultat final, amb nombrosos fils argumentals que exigeixen explicació. Per sintetitzar-ho en una sola, però fonamental pregunta: què va succeir entre el PP i CiU, entre Pujol i Aznar, que van ser socis lleials entre el 1996 i el 2000 i fins i tot més enllà, i van pactar el més gran desenvolupament històric de l’autonomia catalana i de l’estat de les autonomies, perquè arribessin a l’enfrontament de l’Estatut i de la sentència primer, i després a la ruptura i enemistat explícites entre el 2012 i ara mateix?

La primera explicació i la més simple és que el procés es va produir perquè estava en la naturalesa del nacionalisme català. Hi ha historiadors que creuen detectar posicions secessionistes en el catalanisme ferm des de les mateixes Bases de Manresa. La més propera a la nostra actualitat, com és la que fa Gabriel Tortella (Cataluña en España, historia y mito), estableix una espècie de pla pujolista de nacionalització catalana que no podia acabar d’una altra manera.

És sabut el pes de la conjuntura econòmica, del deteriorament de les finances i necessitats electorals

Hi ha una segona explicació en la inhabilitat dels governs espanyols, sobretot de dretes, a l’hora d’enfrontar-se a les dificultats d’una societat cultural i lingüísticament diversa i a una realitat econòmica, industrial i urbana amb excessives asimetries pel seu acomodament a un projecte de nació homogènia, centralitzada i radial. La força del nacionalisme català es deu històricament a la debilitat nacionalitzadora espanyola, és a dir, a la incapacitat de les elits espanyoles per construir un projecte inclusiu que neutralitzi l’impuls diferenciador català.

La dreta espanyola i part de l’esquerra van forjar la idea que el reconeixement aconseguit per Catalunya era el punt d’arribada i la culminació final del projecte; mentre que el nacionalisme català i l’esquerra menys jacobina ho ha considerat com el punt de partida i ho ha utilitzat per construir la nació catalana, sense esperar que encaixés amb una nació espanyola plural com hauria correspost a l’única forma útil per compatibilitzar tots dos processos de nacionalització o construcció nacional.

Aquesta explicació dona motiu a una altra de més banal i circumstancial: l’independentisme català era minoritari, és cert. Però algú pot entendre que un moviment minoritari, que mai havia tingut oportunitats històriques, no aprofités un conjunt de circumstàncies excepcionals per a un últim envit en el moment en què pràcticament tothom donava per tancada l’època de les secessions almenys a l’Europa desenvolupada?

La força del nacionalisme es deu històricament a la debilitat nacionalitzadora espanyola

També hi ha una explicació accidental: si Zapatero no hagués vençut Rajoy el 14 de març del 2004 després dels atemptats de Madrid, la baralla per l’Estatut, plantejada per Maragall com el millor instrument per desplaçar CiU de la centralitat catalana i oposar-se al Govern de la dreta espanyola, hauria pres un rumb molt diferent.

És difícil xifrar tot un rumb històric en un accident, sobretot quan la confluència de circumstàncies ha estat realment insòlita: la reforma de l’Estatut sense el consens del principal partit de la dreta espanyola; el fracàs de l’Estatut reformat gràcies a l’obstinació del PP amb el seu recurs al Tribunal Constitucional; la majoria absoluta del partit conservador espanyol després del daltabaix del socialisme; la crisi financera que situa Espanya al caire de la fallida i la converteix en un perill per al projecte europeu; el declivi del projecte unificador de la UE que havia cobert sota el seu paraigua bona part de les tensions nacionalistes; i, finalment, la sorpresa del referèndum escocès, que proporciona un exemple, un argument i fins i tot una coartada política i moral a un referèndum del mateix tipus per a la resolució del cas català.

A totes aquestes circumstàncies cal afegir una altra oportunitat única que permet la programació del conflicte, com és el tricentenari de la caiguda de Barcelona al final de la Guerra de Successió (1708-1714), constituït en motiu narratiu i celebratori amb el qual es remodela el relat nacionalista, fins llavors aliè als drets històrics, des d’una visió pessimista i victimista fins a una altra d’eufòrica i fins i tot determinista, que fixa en l’aniversari el moment de la ruptura definitiva amb Espanya.

És sabut per tothom el pes de la conjuntura econòmica, del deteriorament de les finances catalanes i naturalment de les necessitats electorals de Convergència i Unió i fins i tot de les ambicions personals del seu president Artur Mas en les diferents decisions que han conduït a l’actual situació i especialment en el gir de juliol del 2012, en vigílies de la Diada, quan el nucli dirigent de Convergència, terroritzat per la crisi financera que pateix Espanya i pel perill d’un default imminent, decideixen passar a la màxima velocitat i apostar per llançar un envit a Rajoy.

El Tricentenari ha constituït una sensacional exhibició d’imaginació política en la construcció del relat històric, en el sentit d’invenció de la tradició tal com la va explicar Eric Hobsbawm. L’argument històric serveix per exhibir una continuïtat del subjecte polític català i reivindicar una restauració de llibertats, drets i fins i tot textos legals perduts o anul·lats. La Catalunya independent que es dibuixa enfront de l’Espanya en crisi, de democràcia defectuosa i amb fortes reminiscències franquistes, és excepcionalment atractiva sobretot perquè apareix com una nació immaculada, democràtica i europea, fruit d’un nacionalisme no ètnic sinó cívic, defensiu i no opressiu, que considera esgotats els camins per incloure’s a Espanya i ara es planteja com una única sortida la creació del seu estat propi.

La nació immaculada del relat inventat ho és en un doble sentit: històricament, perquè sempre se situa al costat bo de la història, amb l’exemple culminant i fortament idealitzat de la Guerra Civil i el franquisme: i en l’actualitat, perquè el naixement de l’estat propi també es produirà sense incórrer en els pecats històrics en què han incorregut altres nacions en néixer. Concebuda sense pecat original com les altres nacions, que han necessitat guerres, matances, neteges ètniques, dictadures i supressió de llibertats, els dirigents del procés insisteixen que Catalunya farà un procés impecablement democràtic al qual només se li exigirà en algun moment unes microruptures per poder il·luminar una nova legalitat constitucional i constituent. Aquesta hipòtesi requereix, igual que el dogma de la Concepció Immaculada de Maria, una cosa semblant a un miracle per arribar a ser realitat i molta fe per creure-la.

Fragment de Lecciones españolas. Siete enseñanzas políticas de la secesión catalana y la crisis de la España constitucional. ED Libros. 336 pàgines. 20 euros.