Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

L’indult: per pacificar i reconstruir

L’esborrament de penes actuaria com a bàlsam pacificador d’esperits sobre una societat, la catalana, massa atordida

Mas, entre Rigau i Ortega, aquest dilluns després de conèixer la sentència pel 9-N.
Mas, entre Rigau i Ortega, aquest dilluns després de conèixer la sentència pel 9-N.

Sentida i llegida la sentència, ara tocaria l’hora de l’indult, a iniciativa del Govern central. No per contradir o retorçar la legalitat sinó per aprofundir-la, utilitzant un dels seus expedients disponibles. El més adequat a aquest moment.

Toca l’indult perquè l’esborrament de penes actuaria com a bàlsam pacificador d’esperits sobre una societat, la catalana, massa atordida. Que ha viscut el procés sobiranista, i els consegüents processos judicials, des de la fragmentació, la divisió i la tensió.

Toca perquè la democràcia consagra el principi de representativitat –l’únic que diuen reconèixer els secessionistes (posar les urnes)–, i ho fa d’una manera determinada. Amb subjecció a unes normes, anomenades lleis, que ells conviden a desobeir, i sota el control d’uns poders separats, que també neguen. Però la fermesa en la seva defensa no exclou la seva plasmació flexible. Millor: inclusiva, humanista, generosa.

Toca l’indult perquè si cal restablir el diàleg polític, convé restituir a tots –també als condemnats aquest dilluns– la seva igual capacitat legal i reconèixer-los així com interlocutors dignes. Pot imaginar-se un tracte polític a la qüestió catalana sense reconstruir ponts i cancel·lar els obstacles jurídics que ho obstaculitzarien?

L’indult és també una manera de reconduir les disfuncions de l’àrea governamental que van amanir el cas Mas abans de l’entrada en funcionament del Tribunal: la polèmica entre fiscals, les postures enfrontades entre els de Barcelona i el fiscal general Torres-Dulce, la dimissió d’aquest després d’imposar les querelles, l’intent de segrest del Tribunal Constitucional a mans de l’Executiu...

Dirigents del PP (de Pablo Casado a Xavier García Albiol) i l’exvicepresidenta Joana Ortega han coincidit aquest dilluns a dir que la condemna d’un president de la Generalitat –per assumpte aliè a la corrupció– tenyia de tristesa la jornada. Cert. Poden esvair-la: impulsant l’indult, uns; acceptant-lo, els altres.

La sentència té passatges brillants, en qualificar d’omissiva la possible prevaricació i a la fi feliçment rebutjada; en desvetllar els “fraus processals” als quals s’agafen els processaments i distingir els seus actes irregulars de les seves “coartades”.

Sí. Però inclou un dèficit enorme, el que el porta a condemnar: el suport precari i la pobresa de suport jurisprudencial contra el requisit (perquè hi hagi desobediència jurídica) d’un requeriment reiterat del Tribunal a complir la seva resolució. Llegeixin des de les (mediocres) pàgines 55 i 79. Afegiran un argument clau per revisar el cas.