Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
JOCS OLÍMPICS | MARATÓ

Tuul, glòria i misèria a la marató olímpica de Barcelona’92

L'atleta mongol, últim en la cita de fa 25 anys, no va poder entrar a l'Estadi, va ser menyspreat per un jutge i després es va saber que havia estat cec fins a un any abans de la cursa

Pyambuu Tuul, després d'acabar la marató a Barcelona'92.

Pyambuu Tuul no és, ni de bon tros, tan famós com Eric Moussambani. Tuul va ser l'últim a la marató dels Jocs de Barcelona del 1992. Moussambani va captar l'atenció mundial vuit anys després intentant nedar els 100 metres lliures als Jocs de Sidney. La història de l'esportista guineà, que havia après a nedar només cinc mesos abans, va ser captada i divulgada molt més fàcilment per la premsa internacional. La de l'atleta mongol Tuul va requerir molta més paciència per als qui es van animar a esperar-lo les quatre hores que va trigar a recórrer els 42,195 quilòmetres.

Tuul, nascut el 1959 a Ulan Bator, l'únic atleta mongol a Barcelona'92, va acabar la prova a les 22.31, 1 hora i 47 minuts després que arribés el vencedor i 56 minuts més tard que el corredor que el va precedir. Igual que els quatre últims, Tuul no va poder coronar la seva marató a l'Estadi Olímpic com havien fet els 83 primers que van córrer per sota de les 2.45 hores. Ja ho sabien d'entrada. El problema és que l'Estadi acollia aquella mateixa nit la cerimònia de clausura, de manera que a l'hora estipulada es va desmantellar la línia d'arribada i es va instal·lar en una pista d'escalfament annexa a l'estadi.

Va arribar a una pista sense públic i un jutge li va cridar “quina barra!” pensant que feia publicitat del club que el va ajudar a recuperar la vista

Gairebé dues hores després que arribés el vencedor, el coreà Young-Cho Hwang, el mateix que, amb els seus companys de podi, va estar el darrer cap de setmana convidat a Barcelona per commemorar les noces de plata olímpiques de la ciutat, Tuul va entrar a la pista sense graderies, sense públic, gairebé en la penombra, en silenci. El dispositiu es va mantenir. Tres motoristes i el cotxe dels jutges li van obrir el camí fins a la pista. Al darrere, vint policies, dues ambulàncies i el cotxe escombra. A la pista l'esperava, entre d'altres, el director de la cursa, José Manuel Abascal, medalla de bronze dels 1.500 metres als Jocs de Los Angeles del 1984. També hi havia comptats periodistes, entre ells el redactor i el fotògraf d'EL PAÍS, Juan Mora i Joan Sánchez, que van publicar dos reportatges els dies 10 i 11 d'agost.

Quan el van desviar cap a la pista on havia d'entrar, Tuul va pensar que havia acabat la prova. Es va treure el dorsal, el 1.251. Però un jutge va interpretar que intentava fer publicitat del club que duia imprès a la samarreta, l'Achilles Track Club. “Quina barra!”, va dir en diverses ocasions el jutge. El cas és que si Tuul va córrer a Barcelona va ser gràcies a l'ajuda d'aquest club, fundat a Nova York el 1983 amb l'objectiu d'incentivar els atletes discapacitats a participar en proves d'atletisme. Gràcies a l'ajuda d'aquest club i al seu fundador, Richard Traum, que va ser qui el va localitzar, Tuul va poder viatjar el 1991 a Nova York per sotmetre's a un trasplantament de còrnia. Després de l'operació duta a terme pel cirurgià oftalmològic Richard Koplin, va poder veure per primera vegada la seva dona i les seves dues filles, que llavors tenien sis i vuit anys.

Quan va finalitzar la marató olímpica a Barcelona, un periodista li va preguntar per què havia corregut tan a poc a poc. “No, no he corregut a poc a poc. De fet, he aconseguit el rècord olímpic de Mongòlia en una marató”. Un altre periodista li va preguntar si havia estat el dia més feliç de la seva vida. “Fins fa sis mesos, estava totalment cec. M'entrenava gràcies a l'ajuda d'uns amics que corrien amb mi: em vaig operar i després de 20 anys vaig poder tornar a veure-hi. Per això, avui no és el dia més feliç de la meva vida. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. I eren boniques”.

El  dia més feliç de la meva vida no és avui, sinó quan vaig recuperar la vista i vaig veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada

Tuul, després de la marató el 1992

Tuul treballava de paleta i va perdre la vista en una explosió, quan tenia 19 anys. Es va sotmetre a diverses operacions sense èxit. Fins que l'Achilles Club es va informar sobre la seva història i el va convidar a córrer la Marató de Nova York acompanyat d'un guia. Uns mesos després, va ser quan el club novaiorquès li va sufragar les despeses per a l'operació en què va recuperar la vista. I Tuul, agraït, es va proposar córrer la marató olímpica a Barcelona'92 i ho va aconseguir. I la va acabar, orgullós i content, tot i no haver pogut entrar a l'Estadi Olímpic, i malgrat que aquell mateix matí se li van trencar les ulleres i va haver d'enganxar-les com va poder. La seva marca: 4:00:44, la pitjor en 84 anys, però segur que no va ser la menys meritòria. “Va ser una prova de les possibilitats de l'ésser humà”, va sentenciar Tuul.