Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Mas no dona per a més

I és clar, després dels saquejadors, ja arriben els empresaris “contribuents”, en fila índia, desmentint-lo

Des que van sortir a la llum el saqueig del Palau i el cas 3%, Artur Mas ha espremut a fons la panòplia canònica d'explicacions, excuses i coartades.

És a dir: que si els seus contractes públics eren impecables; que si les aportacions de les licitadores al partit eren generoses i legals; que si “volen fer-nos mal”; que si és un assetjament de tercers (l'Estat) contra nosaltres (la Nació); que si ens persegueixen “per les nostres idees”.

Tot això li va valer mentre els dos casos judicials per presumpte finançament il·legal de Convergència no havien arribat al punt d'ignició: la vista oral del Palau i les acusacions d'empresaris “contribuents” del 3% al seu home de confiança i gerent, l'exconseller Germà Gordó... autoconjurat a no caure tot sol.

Per bandejar proves i paranys de l'oposició, en va tenir prou amb tossuderia i un discurs ben travat après a les aules de la dura escola Aula. I a les bancades de l'oposició a Pasqual Maragall. Aquí va aprendre fins i tot el sinistre cop de difamar el seu rival titllant-lo de borratxo, quan només començava a fallar-li la memòria. Aquest és l'Artur en estat pur i despietat.

Amb els focus judicials encegant-li la retina, Mas ja no dona per a més. Si diu que l'ataquen perquè deu “molestar molt”, es dibuixen algunes ganyotes lleus. Quan arenga els seus al·legant que l'enemic s'acarnissa amb Convergència (CDC) perquè “fa més por” que Esquerra (i no perquè fos una claveguera), els joves turcs del seu partit resen perquè faci mutis, com el patriarca Pujol. Temen que la seva tossuderia els liquidi, i que liquidi també el seu honest projecte.

La fallida de totes les coartades ha fet que arribés a qualificar els saquejadors, abans amics —que donen detalls davant del jutge de com facilitaven que CDC s'endugués els calés—, de lladres que formulen “pura invenció o pura mentida”. Com pot saber-ho qui sempre ha jurat que no sabia res dels comptes del partit? Qui va assegurar que eren els seus tresorers els qui tenien “plens poders per fer el que creguessin convenient”, en administració cega, sense retre comptes a ningú? Així ho va explicar al Parlament el juliol del 2013. O va dir la veritat llavors o la diu ara.

I, és clar, després dels saquejadors, ja arriben els empresaris “contribuents”, en fila índia, desmentint-lo. Quina agonia.