Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Millet, el nostre Bárcenas

La vella Convergència creu amb tant afany com el PP modern en la presumpció d'innocència. Tots dos estan agermanats en els tribunals per la corrupció

Fèlix Millet arriba al judici.
Fèlix Millet arriba al judici. EFE

Quan va esclatar la revolta militar del 18 de juliol del 1936, Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, es trobava navegant per l'Adriàtic. El dia que es va iniciar el judici del cas Palau, Artur Mas, ànima de la dreta catalana, pronunciava una conferència a la prestigiosa Universitat d'Oxford. Si la passió marinera era utilitzada per Cambó per fúmer el camp en moments conflictius, l'independentisme sobrevingut del PDECat és utilitzat per Mas com a tallafoc per allunyar-se de la corrupció de Convergència, la deixa enverinada que li va llegar Jordi Pujol.

A diferència de Cambó, Mas no ha instal·lat la seva residència ni a la Ligúria, ni a Ístria. Creu que no li cal distanciar-se geogràficament. N’està tan segur que, afirmen, no menysprearia si més no entrevistar-se amb corruptes a alta mar. L'expresident de la Generalitat, presumpte futur candidat del PDECat, confia que políticament no està acabat i prefereix supervisar les operacions sobre el terreny. Des de Barcelona llança els seus bombarders contra les posicions enemigues amb els arguments de la presumpció d'innocència per a CDC en el cas Palau, assegurant que no es pot donar credibilitat a les confessions de Fèlix Millet i Jordi Montull, saquejadors confessos del coliseu modernista.

La vella Convergència creu amb tant afany com el PP modern en la presumpció d'innocència. Tots dos estan agermanats als tribunals per la corrupció. I igual que el Partit Popular amb Luis Bárcenas, CDC ha convertit Millet en el seu mur de contenció. Els autèntics tresorers de Convergència emergien de la societat catalana, no de l'estructura orgànica del partit. A l'abric de les complicitats que va teixir el cesarisme pujolista, l'ara partit de Mas ha comptat històricament amb la aquiescència no només de les institucions sinó del patriciat català. Compartien objectius fins a tal punt que, presumptament, van arribar a repartir-se ordenadament i jeràrquica les comissions de Ferrovial en l'adjudicació d'obra pública: un 2,5% per a CDC i un 1,5% per als emprenedors Millet i Montull.

És lògic que fruit d'aquesta comunió d'idees, tant la Fundació Palau de la Música com el consorci de la institució musical —en el qual estan integrats la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, a més del Ministeri de Cultura— hagin deixat fora de la seva acció acusadora els membres de CDC que el jutge ha imputat en el cas. Si els patricis de la Fundació decidien no acusar Convergència, per què ho hauria de fer la Generalitat o l'Ajuntament, en mans del partit? Quan el 2013 es va tancar la instrucció del cas Palau —en el qual s'han esfumat uns 26 milions d'euros— tant l’aleshores alcalde Xavier Trias com el Govern de la Generalitat, dirigit pel mateix Mas, van considerar prudent retirar l'acusació a Convergència.

Llavors es tractava de donar un cop de porta a la gestió de Joan Llinares, director del Palau després de l'entrada dels Mossos. Llinares es va convertir en una autèntica molèstia. Fins i tot ara ha tornat a la càrrega des de l'Ajuntament de Barcelona sol·licitant que el consorci revisi la seva posició respecte als imputats convergents, tal com va avançar aquest diari. La veritat és que la seva gestió com a director general del Palau va ser breu, però contundent i va bolcar amb la fi del tripartit, el 2010.

Després va tornar la pax romana convergent. Però en aquest modest interregne van aflorar temes econòmicament sorprenents i culturalment simpàtics. Per exemple, tres milions d'euros en factures falses; mailings que tenien un cost de 3.500 euros i pels quals el Palau va pagar fins a 190.000 euros. Pantalles que van costar 300.000 euros i que mai es van instal·lar al coliseu modernista. Empresaris que han reconegut haver facturat al Palau 190.778 euros per conceptes falsificats o 824.299 euros que va pagar el patriciat (tots nosaltres) en lloc de CDC.

I què es pot dir de les subvencions per 600.000 euros que el Palau va concedir generosament a la fundació Trias Fargas. Amb aquests diners es tractava — segons Daniel Osàcar, tresorer de CDC i imputat— que a les festes majors dels pobles les sardanes guanyessin el pols a la “música andalusa”. És veritat que no va poder posar ni un sol exemple d'aquesta encomiable gestió en pro de la cultura popular catalana. I, per cert, els documents que haurien d'acreditar-ho han desaparegut de la fundació de CDC. Temps de germanor ecumènica a la qual no és aliena l'actuació dels bancs: la fiscalia i el jutge han lamentat l'escassa col·laboració del BBVA i Catalunya Caixa, entre d’altres, a l'hora d'identificar, desoint la legalitat, els qui cobraven talons al portador per milers d'euros. Temps d'aquiescències, connivències i silencis.