Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
El córner anglès

La miserable enveja de l’aficionat

La victòria del Barça contra el PSG ha despertat sentiments similarment gasius en un sector del madridisme. Saben que aquest 6 a 1 val més que guanyar la Copa d'Europa

Els jugadors del Barça celebren el sisè gol davant el PSG EFE

“L'enemic del fanàtic és el plaer”. Salman Rushdie

Salman Rushdie, el famós aficionat del Tottenham, és conegut també com a escriptor de llibres de ficció. Té clares les seves prioritats. “OK”, va dir una vegada, “publicar un llibre està molt bé, però una victòria del Tottenham per 3 a 2 contra el Manchester United… això no té preu”.

Rushdie deu envejar avui els aficionats del Barcelona. Tots els altres aficionats del món els envegen. La majoria amb enveja sana; alguns amb un puntet tòxic de rancor. Perquè no és que no tingui preu el que va fer el Barça l'altre dia, és que per a un seguidor d'un equip de futbol la vida no ofereix res més. Enamorar-se o casar-se o tenir un fill: tot això està molt bé. Però no és comparable. La gent s'enamora i es casa i té fills cada dia. En massa casos el que ve després és l'avorriment o la decepció.

La remuntada contra el París Saint Germain no li treurà mai ningú al Barcelona. Va ser única, irrepetible i sublim. Viurà per sempre en la memòria col·lectiva del club i de la seva gent. I en la de tots els que estimen el futbol per sobre de les petites tribalitats, entre ells quatre grans exjugadors anglesos, Gary Lineker, Rio Ferdinand, Steven Gerrard i Michael Owen.

Els quatre van presenciar el partit des del plató del canal britànic en el qual es va retransmetre el partit. Quan Sergi Roberto va fer el gol de la victòria a l'últim moment ho van celebrar com si ells mateixos haguessin estat al camp vestint la samarreta del Barcelona. Lineker, aficionat del Leicester, l'havia vestit en el seu temps però Ferdinand va ser tota la vida del Manchester United i Gerrard del Liverpool. Owen, que va jugar amb el Reial Madrid, va ser el que més va embogir. Va fer una volta triomfal al plató, com si ell mateix hagués marcat el gol.

La remuntada contra el París Saint Germain no li treurà mai ningú al Barcelona. Va ser  única, irrepetible i sublim.

No va ser la reacció típica dels aficionats del Reial Madrid, molts dels quals han reaccionat amb gairebé tanta amargor com els del París Saint Germain. Lineker, Ferdinand, Gerrard i Owen van sentir el mateix que la immensa majoria dels milers de milions que segueixen el futbol a tot el món. Van entendre que acabaven de veure una de les gestes més èpiques de la història no només del futbol sinó de la història, punt. Van entendre també que pel domini i el desig del Barça el resultat fos merescut.

Així no ho van voler entendre alguns miserables. Van respondre com José Mourinho quan no li agrada un resultat. O com els holandesos quan van perdre la final de la Copa del Món contra Espanya el 2010: restant-li mèrits al guanyador, donant-li la culpa a l'àrbitre.

Excepte a Holanda i en els racons més agres de Catalunya, tothom va celebrar la conquesta espanyola de la Copa del Món de Sud-àfrica. La selecció de Vicente del Bosque havia estat molt superior no només al seu rival en la final sinó a tots els altres equips en la competició. Diversos diaris i aficionats holandesos, en canvi, es van fer ressò de les declaracions dels seus jugadors: que Carles Puyol hauria d'haver estat expulsat; que no va ser córner per a Espanya la jugada abans del gol de la victòria; que Andrés Iniesta no només havia estat en fora de joc just abans de marcar, sinó que havia d'haver rebut una targeta vermella i a més era un vil pisciner que es va passar el partit enganyant l'àrbitre. “Ens van robar”, va dir Wesley Sneijder, el migcampista holandès. “Va ser una vergonya per al futbol”.

La victòria del Barça contra el PSG ha despertat sentiments similarment gasius en un sector del madridisme —un ampli sector si ens guiem pels comentaris a les xarxes socials i a les portades de la seva premsa esportiva—. Sí, és dur per a ells. Saben el que en el fons sabem tots, que aquesta victòria per 6 a 1 val més que guanyar la pròpia Copa d'Europa. Pot ser que el Madrid guanyi la final de la Champions al maig, pot ser  que la guanyi el Bayern, pot ser que ho faci el Barça o, millor, l'Atlètic de Madrid. Serà una anècdota en comparació amb el miracle del Camp Nou. El futbol és emoció i el que va deslligar aquell gol de Sergi Roberto va ser eufòria pura —i un martiri per a aquelles ànimes que no suporten la dels altres—. Ara, és clar: si el Madrid hagués guanyat en similars circumstàncies la resposta de l'altre costat hagués estat idènticament mesquina.

MÉS INFORMACIÓ