Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

No saber o no voler saber

Viure sense saber, i ja no diguem no voler saber, a la llarga ha de passar-nos factura. I possiblement la més cara de totes sigui mirar-nos al mirall quan ens llevemem

Fa unes nits, vaig veure per TV3 un interessant documental sobre la figura d'Amancio Ortega, l'home més ric del món. En un moment determinat del programa, els periodistes interroguen la gent que bada per una botiga de Zara. La càmera es fixa en dues dones radiants d'alegria. Acaben de sortir de la botiga amb bosses de la firma. El periodista pregunta a les senyores si freqüenten molt Zara. I elles contesten que acostumen a fer-ho unes dues o tres vegades per setmana. Era obvi que aquestes dones estaven tan contentes per les compres a preu de saldo que acabaven de fer. I amb dissenys a l'últim crit de la moda.

Em vaig preguntar si aquesta alegria hagués prosseguit en els seus rostres si haguessin sabut com Inditex copia tot allò copiable i fa que milers de dones, a països asiàtics, treballin a dos euros per dia perquè elles gaudeixin d'aquests modelets tan a l'abast de les seves mans una o dues vegades per setmana. Aquesta alegria hauria desaparegut immediatament. No en tinc el menor dubte. Mentrestant, no saber els permet viure al marge del dolor que comporta un tipus determinat d'explotació.

Hi ha molta gent al món que no sap el que hauria de saber. I probablement n'hi hagi encara molta més que hagi decidit no saber, com aquesta que no llegeix premsa perquè donen per fet que menteix. No sabent es viu més còmode. En tots els casos de corrupció que s'estan produint a Espanya i a Catalunya, sempre hi ha gent que quan li pregunten per un assumpte determinat en el qual poguessin estar involucrats delictivament, contesten que ells no ho sabien. Qui pot provar que sí que ho sabien?

Vegem un cas recent. La infanta Cristina va ser absolta per no saber. Només se l'acusa d'haver-se beneficiat del producte de les malifetes financeres i empresarials del seu marit, l'exduc de Palma. La presumpta connivència en aquestes malifetes no va ser tinguda en compte pel jurat, a causa de la fermesa de la defensa a negar que la seva defensada sabés l'origen dels diners que gastava amb una targeta de la fraudulenta fundació que presidia el seu marit. Dit d'una altra manera, Cristina de Borbó no sabia res de res.

La primera consideració que a un li passa pel cap davant aquesta ignorància al·ludida és que només és possible no saber res del que hauria de saber-se si un no pregunta res. Pot passar, encara que costi molt creure que no es pregunti, encara que només fos per humana curiositat, per l'origen d'uns diners que obstaculitzen a casa dels imputats amb la cridanera generositat amb què es feien present. És evident que la millor manera d'ignorar alguna cosa és no preguntar. Com si això no anés amb la persona.

També podria ser que no es pregunti res per si de cas, no fos que el que sapiguem es converteixi en una càrrega massa insuportable. Res ens impedeix visualitzar que la infanta va poder passar per aquests shakesperians dilemes. Ignorar o no ignorar. Voler saber o no voler saber. O convèncer-se a si mateixa que el que veia era normal.

Davant aquest cúmul de dubtes, la justícia no pot emetre cap veredicte que no sigui el d'innocència. Perquè la justícia no pot acusar ningú per no saber. I per no poder, tampoc pot acusar ningú per no voler saber, encara que sigui ineludiblement sancionable des del punt de vista moral. Ningú t'ha d'ensenyar que estar al món t'obliga a ser conscient de la màxima quantitat de coses que passen al teu costat. I ja no diguem si passen a la teva pròpia casa.

El que li va passar a Iñaki Urgandarín no li va passar en una illa solitària, li va passar a la casa que compartia amb la seva dona. No obstant això, la infanta no en sabia res. La pregunta llavors és, com es pot no saber tant sobre una part constitutiva de la teva vida? Sobre alguna cosa que afecta la teva vida quotidiana, que determina que vulguis comprar-te, a més d'uns quants capritxos, una casa de tres plantes a la zona més cara de Barcelona perquè de sobte es pot?

Viure sense saber, i ja no diguem no voler saber, a la llarga ens passa factura. Possiblement la més cara de totes sigui la que hàgim de pagar cada dia davant el mirall quan ens llevem.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.